Pere Massana, el “tapat” de Girona

Quan pensem en la Girona gastronòmica, el primer que ens ve al cap és el Celler de Can Roca. Però la ciutat de Girona no s’acaba aquí. Fa poc, vaig tenir l’agradable oportunitat de conèixer al cuiner Pere Massana i gaudir d’un deliciós àpat al  seu restaurant Nu. Potser dir que en Pere és el ”tapat” de Girona és massa agosarat i una mica injust perquè després ja vaig comprovar que a la seva ciutat és força reconegut. Però pels que venim de fora, no és un xef tan mediàtic com altres, i apropar-se a la seva cuina ha estat tot un descobriment.

El restaurant Nu (Abeuradors, 4, 17004 Girona Tfn: 972 22 52 30), inaugurat al març de 2011, és el germà petit del Massana que en Pere va obrir al 1986 i que ja fa brillar una estrella Michelin des del 2007. El Nu és una versió més econòmica que es troba en ple centre històric de la ciutat. El local ocupa una casa antiga amb un interior redissenyat de forma moderna i amb un cert look de restaurant japonès, com ho demostra la barra que hi ha a la dreta on pots veure la feina dels professionals. Aquest toc japonès també te la seva versió en la carta. El servei és molt jove i amb moltes ganes de fer-ho bé, detall que s’agraeix perquè no passa a tots els restaurants.

I anem a la teca, que és el que interessa. El Nu fa cuina de mercat amb producte de qualitat i presenta una carta força entretinguda combinant plats de cuina creativa amb altres de més populars. Tenen un menú degustació que costa prop de 45 euros, però el que sembla més interessant en aquest restaurant és demanar  una bona mostra dels petits plats per compartir. I nosaltres vem tenir la sort que va ser el mateix Pere qui ens va fer aquesta selecció.

Tots els platerets que ens van servir van ser una delícia, el millor de l’àpat. Destacaria especialmente els llagostins cruixents amb maionesa de curri i els bombons de tomàquet, alfàbrega i oli verge. El toc japonès va venir amb la  tonyina en “sashimi”, soja i oli d’oliva verge. El ceviche d’orada amb llima, curri i gerds i les sardines marinades amb gerds i balsàmic van cloure els entrants. Una molt bona selecció que ja ens va deixar amb l’estómac bastant satisfet abans d’encarar el segon.

Els segons plats tenen una mida adequada després dels intensos petits entrants, però no tenen tanta força. Enteneu-me, mantenen l’alt nivell de qualitat, tot i que amb una miqueta menys d’encant i sorpresa que els platerets. I això que jo vaig encertar de ple: crec que les “noissetes” de filet de vedella amb salsa de pernil de gla són de les millors opcions. I amb les postres també ho tindria claríssim: el mató amb maduixes i cristalls de mel és l’estrella, un dolç perfecte per tancar un àpat extraordinari.

En definitiva, el Nu és una gran opció per fer una parada gastronòmica a Girona en un restaurant que sense ser “estrellat” s’hi aproxima culinàriamente i se n’allunya econòmicament. I a més, té l’avantatge que ja et trobes al casc històric, amb la qual cosa és el complement perfecte per una passejada abans o després per la ciutat. I què més puc dir? Doncs que m’he quedat amb ganes d’anar al Massana. Però això ja serà un altre post.

El Celler de Can Roca: Rock and Roll, Baby, Rock and Roll

Fa temps que penso que tots els concerts haurien de començar amb la cançó Start me up, que van immortalitzar al seu dia The Rolling Stones. Aquella que, entre altres floretes, al final diu:

Never stop, never stop, never stop

You, you, you make a grown man cry

You, you make a dead man cum

You, you make a dead man cum

Una cançó energètica, potent, que predisposa a xalar de veritat, amb aquell mític riff de guitarra del no menys mític i poliaddicte Keith Richards.  Una cançó que tot ho engega i tot ho posa a dalt de tot des del primer acord fins a l’última nota. Doncs això és el que passa quan un va dinar o sopar a El Celler de Can Roca, que la cosa comença a un nivell altíssim de bona, qué dic bona, excel·lent, meravellosa, poderosa i luxuriosa cuina i es manté així fins al final, fins a l’últim compàs de les últimes postres. Amb ritme sostingut. I quin ritme! Res de crescendos ni diminuendos.  Sempre al màxim. Un allegro sostingut durant tot el menú. I això, a més de tenir molt mèrit, és molt difícil en un menú llarg com el que s’ofereix i que va ser el que vam menjar.

El dia ja es presentava immillorable quan tot just pujar al cotxe i encendre la ràdio va sonar Have A Nice Day de Bon Jovi. Tota una premonició. Clar que després em vaig perdre per Girona, com sempre que vaig a El Celler, però aquesta vegada menys que altres vegades. Però vam arribar. Sempre arribem. Afortunadament.

El Celler de Can Roca és un restaurant sense ximpleries. No sense més ximpleries de les necessàries, sinó, clarament i planerament, sense ximpleries. Sense concessions a la galeria ni a l’efectisme més absurd. No tinc res en contra del sentit de l’humor ni als jocs del que es denomina playfood ni res per l’estil, però al final es tracta més de què el què menjo estigui bo, que no pas que  el què menjo em diverteixi, perquè a més a més, normalment, si el què menjo està bo, llavors i de forma invariable, em diverteixo. I a El Celler tot és seriós, però que se m’entengui, no una serietat formal i enravenada que dóna al restaurant l’ambient i l’aire d’un funeral. És una serietat que donen els sòlids fonaments en què es basa la seva proposta gastronòmica i que segons la meva opinió, que com sempre val el que val, no és cap altra que pensar que podem fer el que ens doni la gana i utilitzar les tècniques que vulguem, per fer una cuina tan tècnica i emocionant com vulguem i tan avantguardista com precisem, però, al final, tot ha d’estar bo i el sabor ha de ser el més important. I vaja si ho és!

Alice Feiring diu que el sabor és la raó per la qual beu vi, doncs bé, també és la raó per la qual jo menjo: el menjar ha de ser saborós. No és que totes les altres coses no importin i no valori les tècniques i les aportacions que en aquest sentit  fa cada cuiner, però si al final no està saborós, de què serveix? Però això mai no ha estat un problema a El Celler de Can Roca, ja que com m’ha dit Josep Roca al final del dinar, aquesta és una de les preocupacions essencials de la casa. I es nota, ja que aquest any el menú és probablement, de tots els anys en què he tingut la sort d’anar-hi, i en van tres, en el que la importància del sabor en la cuina de Joan Roca s’ha posat més de manifest. Clar que hi ha emoció, clar que hi ha sorpresa, clar que és un prodigi d’elaboració i clar que és un continu exclamar “uh oh ah”, i que com diu Pau Arenós al seu llibre, La Cocina de Los Valientes, la conversa en un dinar d’aquest tipus, de tan meravellosa, sorprenent i excelsa que resulta, s’acaba centrant en el menjar i no en una altra cosa, però sobretot hi ha sabors reconeixibles, alguns d’evidents, altres de més amagats que requereixen de la participació activa del que menja.

Però també hi ha estacionalitat. Un menú basat en els productes de la temporada, l’estació i bàsicament propers (gamba de Palamós, be del Ripollés…), però sense renunciar a altres ingredients, sobretot asiàtics, més llunyans (sisho verd, fava tonka…). De fet, el primer aperitiu, del que parlarem amb detall més endavant, es diu Menjar el món, ja tota una declaració d’intencions i una mostra que Joan Roca no renuncia a res, o millor dit, no pretén fer només una cuina basada en el producte i el receptari proper, al contrari.

Però hi ha més coses, abans que passi a parlar d’alguns plats del menú. Es nota que a El Celler de Can Roca la feina  és en equip. Evidentment, el pes de la cuina el porta el germà més gran, Joan Roca, però Josep, el mitjà, deixa la seva empremta en alguns plats, en portar el vi a la cuina, en el que alguns denominen cuina del vi. Concretament en l’Ostra al Palo Cortado (considerat 7è millor plat de l’any per Vino + Gastronomía) i sobretot en la Blanqueta de garrí al Riesling. Jordi, el menor, s’encarrega com sempre de les postres, entre les quals destacaria el clàssic Postres làctics i un sorprenent Sotabosc. Com explica també molt bé Pau Arenós al llibre que acaba de publicar i que esmentava abans, els plats de la cuina d’avantguarda ja no es fan en grans marmites, olles i cassoles en les quals els ingredients es cuinaven durant hores per després emplatar-los. Ara els plats es fan a la taula de passi, on es disposen els diferents elements al plat per crear metàfores comestibles, i aquests a més es componen de multitud d’ingredients, alguns en quantitats infinitesimals, per donar lloc a creacions, algunes vegades, de gran presència cromàtica. Això pot crear la sensació que és una cuina que pateix en certa manera d’integració, però és al contrari. És precisament en el conjunt, en la integració, quan aquests plats mostren tota la seva força expressiva. El que passa que aquesta integració, que el cuiner ha imaginat, pensat o digueu-ho com vulgueu, l’ha de realitzar el comensal i per això deia que és un tipus de cuina que requereix comensals concentrats i actius.

Però crec que ha arribat el moment que comenti algun dels plats que vaig poder menjar en aquesta visita al restaurant dels germans Roca. No els comentaré tots, només els que més em van agradar o em van semblar més singulars. Ja sabeu que no m’agrada fer fotos als restaurants que visito i aquesta vegada no ha estat una excepció, per això he buscat a internet algú amb menys escrúpols que jo, actitud d’altra banda absolutament respectable, i per això les fotos que veureu a continuació les he tret del blog Fent i desfent amics. Ho faig perquè si només enunciés els noms dels plats, podria fer la sensació que ens trobem en un restaurant de cuina més convencional i no ho és en absolut.

Menjar el món: Mèxic, Perú, Líban, Marroc i Corea

És el primer aperitiu amb què comença el menú. Cinc petites mossegades. Cadascuna d’elles representa un país. Es tracta d’endevinar-ne quin. No revelarem el secret. Espectacular.

Amanida verda

Així sense més ni més és com s’anuncia. Aguacate, llima, meló, cogombre, agrella, sisho verd, estragó, ruca, oxalis, eucaliptus, un espectacular sorbet d’oliva, oli d’oliva i candies de chartreuse. Un exemple del que explicava de la integració. Els elements desmanegats d’una amanida verda, inclós l’amaniment, que el comensal integra a la cullera, perquè finalment a la boca el resultat sigui, efectivament, el d’una amanida verda. Els candies de chartreuse juguen un doble paper d’amaniment i de fer la sensació de cruixent que ens donaria, potser l’enciam. Un dels plats que més em va agradar.

Ostra al Palo  Cortado amb all blanc i negre

Presentada com el símbol del Ying i el Yang, una ostra infusionada o macerada, no ho sé exactament, en Palo Cortado i acompanyada d’una mousse d’all blanc i una altra d’all negre. Pitu en acció.

Tota la Gamba

Gamba a la brasa, sorra de gamba, roques de tinta, potes fregides, suc del cap de la gamba, essència de gamba i fitoplàncton. La metàfora d’un paisatge submarí que pren com basi una simple gamba a la què a penes se li ha ensenyat la planxa. Una altra de les fites del menú.

Llenguado a la manera meunière

Un trosset de llenguado amb cítrics i tàperes i un trosset de la pell amb mantega torrada del llenguado. Així cal menjar-lo. I per sota una pell de llet. Al final un llenguado a la meunière amb el sabor dels de tota la vida, però que no és com els de tota la vida. Llàstima del plat de pissarra. Bo de morir-se.

Blanqueta de garrí ibèric al Riesling

Aquí es tracta de descompondre els components aromàtics del riesling i la seva mineralitat. A més el riesling és un dels vins preferits de Josep Roca. Un exemple de cuina del vi. Cal reconèixer que és un afany difícil. Gairebé tan difícil com les transposicions de perfums a postres que proposava no fa tant Jordi Roca.

Adaptació de steak tartar amb gelat de mostassa 2009

A Joan Roca sempre li agrada incloure al seu menú plats d’altres anys. En aquesta ocasió aquesta recreació d’un steak tartar. Una fina làmina de carn crua sota de la qual col·loca successives capes de tomàquet especiat, compota de tàperes i llimona, praliné d’avellanes i salsa bearnesa. A sobre, patates suflé, aromatitzades amb pansa d’olorós, mantega de cibulet, pebre de sechua  i pebre vermell de la Vera amb curri. Rematen el plat boletes de gelat de mostassa, fulles de mostassa i cebetes amb vinagre.

Be amb pebrot i tomàquet a la brasa

I arribem a un altre dels moments màgics del menú, encara que amb un recurs que Joan Roca utilitza sovint. Arriba un plat cobert amb una campana de vidre. El comensal endevina que dins hi ha una cosa que es menjarà, ja que si no això no apareixeria a la seva taula, però també hi ha quelcom més eteri que impedeix la visió i saber amb certesa que hi ha entre l’espessor. Els cambrers retiren la campana i una gran fumarada davant dels nassos, literalment, del comensal li impregna d’una poderosa olor a brasa que l’acompanyarà durant tota la degustació del plat.

Una vegada dissipat el núvol de fum, el que mostra la imatge superior és el que s’amagava. Un be tendre que es desfà i tres petites…, no sé ni com dir-ne, diguem que bossetes que dins contenen tomàquet, pebrot verd i pebrot vermell, els tres a la brasa, que exploten a la boca i l’omplen d’un intens sabor. Per a aquells que estiguin menys acostumats a aquest tipus de cuina, aquest plat pot ser tota una experiència.

Fetge de tudó amb ceba

Amb aquest plat s’acaba la part salada del menú. El fetge del tudó amb nous caramel·litzades al curri, pell de taronja i herbes. Els plats de caça sempre són presents als menús d’El Celler de Can Roca i a més és un gènere en el qual Joan s’hi mou amb mestria.

Cromatisme taronja

Unes postres que després d’un menú llarg i abundant com el que l’ha precedit vénen de gus de debò. Fruita. Taronja, mandarina, rovell d’ou, fruita de la passió i pastanaga. Refrescant i amb tocs àcids. Perfecte.

Postres làctiques

Un clàssic del menor dels Roca. Dolç de llet, gelat de llet d’ovella, escuma de mató d’ovella, iogurt d’ovella i núvol làctic. A més d’un trosset de guaiaba.

Sotabosc

Una genialitat. Remolatxa, xocolata, mandarina, fava tonka, cacau i sisho. Totes les aromes i els sabors d’un bosc en una tarda de tardor després de la pluja concentrats en aquestes postres.

En definitiva, una autèntic tiberi de sabor i una autèntica passada. Una cuina d’altíssim nivell que respecta els productes de temporada, de la temporada d’aquí, perquè ara que les comunicacions han millorat tant i que es conreen maduixots al Marroc i cireres a Xile, per posar dos exemples, això de l’estacionalitat del producte s’ha relativitzat molt. Però alhora, no renuncia a utilitzar un altre tipus d’ingredients, diguem que més exòtics. Preparacions de tota la vida, llenguado meunière, steak tartar, be a la brasa, però revisitats per la cuina d’avantguarda i la creativitat. Treball en equip. Una cuina capaç d’aixecar “l’ànim” a un mort. Start me up. Pur rock and roll. I potser algú pensi que It’s only rock and roll… but I like it,  yes I do.

Vam beure:
Egon Scharzhofberger Müller 07 Kabinett V.D.P Mosel
Astralis 00 McLaren Valey

Anem a la Cerdanya

Sempre dic que el moment que més gaudeixo quan vaig a esquiar és el que passo al costat de la llar de foc de l’hotel al final de la jornada. I si no hagués estat pel magnetisme dels paissatges nevats i per la relaxació dels hotels i restaurants de muntanya, no crec que m’hagués enganxat a aquesta pràctica esportiva…diguem que no vaig néixer per l’esport.

Acabo de passar uns dies a la Cerdanya. De neu, poca. Només les “tires de típex” que permeten esbargir-se una mica. Així que la compensació va venir per la via gastronòmica. I vaig gaudir de tres restaurants: El Rebost de Ger, La Fusteria de Das i La Formatgeria de Llívia. Tots tres restaurants no ofereixen dubte d’on es troben. I dos d’ells estan a la mateixa Plaça Major. Més facilitat per trobar-los, impossible.

Primer vaig visitar El Rebost de Ger  (Pl. Major, 2 , 17539, Ger, Girona, tfn: 972 147 055)  Aquest restaurant es troba en una masia del segle XVIII i els seus propietaris han conseguit fer-ne un lloc confortable amb llar de foc inclosa i encesa el dia de la meva estada, detall que s’agraeix en ple hivern, no només per l’escalfor sino pel pintoresquisme que tant ens agrada als de ‘can fanga’. Decoració rústica i carta casolana de qualitat. Casolana i propera com ho demostra que uns quants plats estiguin elaborats o portin formatge del Molí de Ger, que es troba pocs quilómetres més avall. De tot el que vem provar destaco les “patatones” del Rebost, el rissotto fet amb formatge Altajó (del Molí de Ger esmentat abans) i els canelons amb foie. Vem trobar a faltar que no tinguessin trinxat. Ens va sortir uns 45 euros per persona, aixó sí,compartint alguns primers i algunes postres.

La següent visita a va ser a La Fusteria de Das  (Plaça Major, 1, 17538, Das, Girona,  tfn:  972 890 890). Per fora, el restaurant ja convida a entrar: ubicat també a la plaça major, a prop de l’església del poble, ofereix una imatge de postal. Una vegada a dins vam trobar l’ambient una mica fredot (per la temperatura, perquè èrem els primers en arribar i perquè la llar de foc no estava encesa, arghhh!), però poc després ja vam entrar en escalfor i les taules es van anar omplint. La decoració està molt cuidada i a carta no té res a envejar a la del Rebost. I aquí si ofereixen trinxat (i amb anxoves, una delicia!). Però el plat que va triomfar més va ser el melós de vedella. Es desfeia a la boca. El garrí i els raviolis també estaven a la alçada. I de les postres destacarem el “paamboliixocolata” (axí, tot seguit) un retorn als anys d’infantesa. La factura també van ser uns 45 euros per cap compartint primers i postres. De fet, el que ens va pujar més va ser el vi, un Camins del Priorat que ens va costar 28 euros, gairebé el doble del que costa al mercat (per a quan una racionalització en el preu dels vins?). Ara bé, aquest detall (habitual en molts restaurants) no influeix en l’agradable record de l’estada a la Fusteria..

I per acabar la ruta gastronòmica vaig anar a La Formatgeria de Llívia  (Pla de Ro s/n Gorguja – 17527 Llivia, tfn : 972.146.279).  Aquí no “debutàvem”, però no ens vem poder resistir a repetir, aprofitant que estàvem uns dies a la Cerdanya. Aquest restaurant és de caire més familiar, per anar-hi amb la canalla. La sala és agradable, amb una gran xemeneia central. La seva especialitat són les fondues de formatge, però tenen també una carta alternativa per aquelles persones que no siguin formatgeres. Tot i així, si us agrada el formatge, no li doneu més voltes, aneu directes a demanar una fondue. La de formatge i ceps, acompanyada de trossos de poma i de pa, obviament, és deliciosa,, de les que dius “ja no puc més”, però si encara queda un trosset de pa, no t’hi pots resistir. I per postres, tampoc cal marejar la perdiu: fondue de xocolata. Aquí la factura va ser més econòmica, al voltant dels 35 euros per cap. Sens dubte. un altre imprescindible de la Cerdanya.