Arxius | LLibres RSS feed for this section

Revolucions a MadridFusión 2012

8 febr.

“La revolució és ara, només cal saber veure-la!”. Són paraules de Andoni Luis Adúriz, ànima del tercer millor resturant del món, el Mugaritz, responent als que li pregunten… “quan serà la pròxima revolució a la cuina?” I aquesta reflexió és el resum dels tres dies de Madrid Fusión (MF2012), el congrés gastronòmic de referència mundial. Perquè? Aquest 2012 ha estat el primer sense el cuiner de les revolucions, Ferran Adrià (immers en el seu pròxim assalt al futur, el BulliFoundation), però no per això ha estat un any menys revolucionari. De tendències, apostes visionàries i màgia culinària n’hi ha hagut molta. Només calia veure-la en els nous talents que es volen fer un nom, els redescoberts que se l’estan fent i les figures que ja tenien UN nom i ara són EL nom…

El nom: Joan Roca. I la revolució tranquil.la

La presentació de Joan Roca del Celler de Can Roca a Madridfusión va constatar perquè ara per ara és, amb tota probabilitat, el millor de l’escena culinària. Silenciosament, sense estirabots, amb discreció, molta feina i a poc a poc, s’ha situat molt a prop del cim (de moment, el número 2 del món). La seva missió a MF era explicar una de les tècniques a l’alça a l’alta cuina, el rotavapor, una mena de destil.ladora a baixa temperatura desenvolupada conjuntament amb la Fundació Alícia que responia a una necessitat dels Roca: captar els aromes volàtils que els aliments desprenen mentre es tallen, es trossegen o es cuinen per dur-los a la taula dels clients. La destil.lació d’olis essencials d’herbes, el termostat de cocció tèrmic o la parfumcocció… la seva presentació va ser de les més seguides, amb un auditori ple i concentrat. Tota una exposició de ciència aplicada a la gastronomia al servei del plaer… i molts aplaudiments finals.

Joan Roca, un dels cuiners més esperats a MF2012. Aquí, amb el seu particular "passeig pel món", un dels plats de l'actual menú.

Els vídeos de Roca van mostrar les tècniques que fan servir al Celler per captar aromes.

La revolució científica que no s’atura

A Joan Roca el van precedir altres xefs, reconvertits a professors de l’última tecnologia als fogons: Dani Garcia del restaurant Calima a Marbella va aconseguir estendre uns seitons en vinagre preparats a base de nitrògen líquid.

Dani García, arribat des del Calima de Marbella, va cuinar a l'escenari de MF2012 amb nitrògen líquid.

Els germans Torres del restaurant barceloní Dos Cielos van fer un panegíric de la cuina natural explicant com la gastrovac preserva les propietats dels aliments bullint-los a baixa temperatura. I Elena Arzak, sota l’atenta mirada del seu pare, que no es perdia ni una conferència, també va demostrar que ciència i natura no estan renyides i es donen de la mà amb la liofilització –que equivaldria a l’ancestral deshidratació– per potenciar el gust dels aliments.

I ja ho va dir Heston Blumenthal, una xerrada que va generar molta expectació i expectatives. L’anomenat durant molts anys xef de la cuina molecular i ànima de The Fat Duck, qui abans d’obrir el que ara és el resturant número 5 del món, va investigar deu anys sobre ciència i cuina.

La xerrada amb Heston Blumenthal, de les més seguides.

Més que la tecnologia, “el que importa és el gust, proporcionar plaer, crear sorpresa”, va dir Blumenthal i va ser contundent: “La cuina molecular mai va existir. Bàsicament, quan cuinem, hi ha una sèrie de reaccions moleculars… No és que la cuina molecular hagi mort, és que mai va viure”. I va insistir: “L’aigua és H2O”… és a dir, per això direm que és química? (I em permeto aquí un incís: tot i que Ferran Adrià no estava convidat a MF2012, va participar en la presentació del llibre i exposició a Madrid de “The Fragil Feast”de Hannah Collins, un suggerent catàleg de productes i les seves rutes fins als plats del Bulli. I en aquest petit però entregat auditori, en una sala on no hi cabia literalment ni una agulla més, també va sonar la cançoneta ciència-cuina, així que Adrià va ser clar: “Què és natural a la cuina? Ningú ho té clar… per exemple, el vi és el procés físic-químic més brutal de la natura”).

Ferran Adrià i l'artista Hannah Collins, presentant "The fragile feast" a la llibreria Ivorypress.

Per això, el polifacètic investigador Nathan Myrhvold, l’autor de la última enciclopèdia gastronòmica amb aspiracions de bíblia, ha escollit el títol “Modernist cuisine” per la seva extensa obra (editat per Taschen, 6 llibres, gairebé 2.500 pàgines, 399 euros). I això perquè mostra la cuina com a activitat artística més que científica, tot i que ell sigui científic, i més encara, un pioner, un cercador constant d’innovació que tant treballa per Microsoft com estudia el vòmit dels dinosaures. Promet una interessant manera d’accedir a les entranyes de la ciència culinària i perdre la por a les tècniques (i amb el pragmatisme com a bandera: el llibre es pot rentar).

Revolucionaris i revoltats: grans figures i nous talents

Però no només de ciència, mol.lecular, natural o robotitzada, viu el cuiner. Andoni Luis Aduriz ho va deixar clar: “alguns cops no calen grans tècniques, sinó grans dots de sensibilitat”. Com a prova, els vídeo-plats que va exposar: història, màgia i sorpresa a cada mossegada: unes fulles de camèlia per menjar el pas del temps, una sopa d’espècies preparada com un mantra, un “trampantojo” de formatge i uns claus oxidats comestibles (aquí teniu enllaços amb els vídeos penjats a youtube). La seva presentació va ser, amb la de Roca i Blumenthal, les ponències que més van omplir l’auditori i més aplaudiments van aixecar: són, a falta de René Redzepi, del Noma, els grans referents actuals de la cuina (núm. 2-Roca, 3-Aduriz i 5-Blumenthal de millors restaurants del món) i per això van ser com autèntiques estrelles al congrés: mirats amb admiració mentre passejaven per les sales, aturats per ser immortalitzats en fotos i reclamats constantment per ser entrevistats.

Els Roca, dels més reclamats.

Hi havia altres figures. Paul Liebrandt, xef del Corton de Nova York, com si fos Chet Baker, va presentar el seu estil “com el jazz”, va dir: lliure, fluint, espontani… Per minimalisme, el del japonès Masato Nishihara i la seva cuina shojin, extremadament austera, gairebé zen, que assegura traspassar fronteres sense saber idiomes amb una cuina que, tot i ser japonès, exclou el peix i la carn. I màgic també l’italià Paolo Lopriore, del resturant Il Canto a Siena, definit per José Carlos Capel (president de MF2012) com el millor cuiner italià amb una cuina tan senzilla que “arriba a l’ànima del producte”, a les “sensacions meravelloses” del menjar. Així que MF2012 va ser una exposició de màgia al costat de la tècnica o de cuina tecnoemocional com l’anomena Pau Arenós. Amb tots aquests xefs, els germans Roca i altres noms consolidats: Quique Dacosta a Dènia, Sergi Arola o el mestre Martin Berasategui. Per cert, destacable bona sintonia en tot moment entre els grans noms de l’alta cuina. I un altre per cert, pinya important i envejable la que fan els cuiners bascos, consolidats i emergents, reunits a MF2012 per promocionar l’enoturisme.

Els cuiners bascos, ben units, saben com exercir el lideratge gastronòmic. A Donosti "es menja de cine, com enlloc", proclamava Juan Mari Arkaz.

Si la millor forma perquè la tradició i la màgia continuïn és modificar-la, per això estan els nous talents, alguns encara promeses i altres començant a escriure el seu nom amb majúscules. Ells són els altres grans protagonistes de MadridFusión que, amb aquest esperit, no podia dur cap altre títol que “Les portes del futur”. I en aquest aparador de noves tendències, van mostrar-se amb peu ferm el neovegetarisme o la gastrobotànica, els resturants pop-up i els nous diàlegs cuina-arquitectura (com el de la gastrotasca Tondeluna de Francis Paniego a Logroño). Van destacar xefs com Paco Morales amb restaurant a l’hotel Ferrero a Bocairent que va superar els grans noms enduent-se el premi al millor plat de l’any, que ell mateix i els seus ajudants van cuinar a l’escenari de MF2012: “Ostra al natural amb llet crua d’ovella, essència de xai i pesto d’herbes acidulades” (un plat que va trigar dos anys a executar) va ser una de les eleboracions més aplaudides i fotografiades.

El millor plat del 2012, per Paco Morales.

També molt interès de l’auditori per la cuina gastrobotànica de Rodrigo de la Calle a Aranjuez que es va veure no com una moda sinó més com un futur imparable… van fer somriure les creacions marítimes de l’anomenat xef del mar, Ángel León a Aponiente al Puerto de Santa María, que va demostrar com és possible somiar a les cuines (i com a mostra, els “callos” a la marinera que va perpetrar)… i molta atenció per l’alta cuina menjada amb les mans (amb productes de primera i preus de segona!) d’Oriol Rovira i els seus excel.lents entrepans del restaurant Sagàs de Barcelona (una mena d’alter ego d’Els Casals… i això sense oblidar Paco Roncero, els germans Sergio i Javier Torres que van presentar la filosofia del seu restaurant, Josean Alija al Nerua de Bilbao o Senén González al Sagartoki a Vitòria, Pepe Solla a Poio (Galícia) o Fernando Pérez Arellano a Zaranda, a Mallorca. Per cert, que Senén González també tenia un petit espai a l’espai firal on es podien tastar desenes de productes de primera, com l’enorme parmesà de l’Emilia Romagna, altres formatges afinats, pernil, olis, vins… doncs bé, un dels espais amb més cues era el de lacocinadesenen, que descobria la increïblement congelada però boníssima truita de patates, tot i que sembli mentida. A certes hores, al congrés, hi havia gana, així que també va triomfar l’espai d’Oscar Mayer i els seus hot dogs. Més calma i més alta cuina a Solé Graells que comercialitza els productes de la cuina del Bulli com les esferificacions (inclòs un minikit per fer-les a casa). I encara més calma, però només per la música chillout, a la sala Schweppes, que es va convertir en el cobdiciat regne dels gintonics.

L'espai firal de MF2012.

I tot això, amb un servei de primera, condició sine qua non per a un àpat excel.lent, segons Javier de las Muelas que va demostrar-ho amb una ponència molt aplaudida, projectant alguns fragments de pel.lícules. Perquè, com diu un galant  de Hollywood mirant de reüll la seva pròxima conquesta a “Un ladrón en la alcoba”, en el cine i en la vida, alguns cops, “ha de ser un sopar meravellós, potser ni el provarem, però ha de ser meravellós”.

Molt més que revolucionaris i emergents: el toc coreà i altres exotismes

Quin gust té la cuina coreana? Es van poden descobrir el jang, el kimchi, el guk, el tang, el namul… Però si cal destacar un ingredient per sobre de tots és el jang. Aquest va ser el protagonista estrella de les presentacions dels cuiners coreans, que van fer d’ambaixadors d’una gastronomia generalment força desconeguda a Europa i sovint eclipsada per la “superstar asiàtica” que és cuina japonesa. I el jang, que és el principal ingredient de la cuina coreana, podria definir-se com l’umami coreà. Es tracta de soja fermentada, un producte versàtil amb diverses aplicacions (ganjang, doenjang, gochujang…) i amb l’enorme qualitat de potenciar i aprofundir en el gust dels aliments. Cuiners com Quique Dacosta o Joan i Jordi Roca, que han viatjat al país i reconeixen en els seus plats la influència coreana, van exaltar els beneficis del jang al costat de Sang-Hoon Degeimbre.

Joan Roca i Quique Dacosta, acostant a la nostra cuina els productes coreans com el jang.

L’exotisme, gairebé fins a la hilaritat, va arribar de l’Amazònia. El veneçolà Nelson Méndez va cuinar piranya “a l’ast” i també l’aranya mona, la taràntula més gran del món: “és com menjar una nècora”, ens van dir, i tot i que semblava creïble tothom va riure…

Diuen que l'aranya mona té el gust d'una nècora.

Però més enllà dels plats cridaners, tant Méndez, anomenat com el xef xaman, i el peruà Pedro Miguel Schiaffino van demostrar que els cuiners llatinoamericans saben com ningú aprofitar un entorn exhuberant, un paradís natural i un tresor gastronòmic com l’Amazones, on “s’amaguen” milers d’ingredients desconeguts per la majoria. I no és només per l’Amazones. En el cas del Perú, la seva orografia i els recursos naturals que posseeixen, combinats amb la tradició i la visió dels seus cuiners (entre ells el ja mediàtic Gastón Acurio), els situen a les portes d’un boom mundial.

Postres revolucionàries i pans reivindicatius

Són el germà petit, però no menors i van fer un crit d’atenció a MF2012. El nom destacat, el de Jordi Roca que va presentar a l’espai Dulcefusión les seves creacions, juganeres i molt elaborades, tant en la forma com en el fons. Van entusiasmar les explicacions de Roca explicant unes postres ja mítiques al Celler, inspirades en un gol de Messi, tot i que es tractava d’un auditori a Madrid i era justament el dia d’un Barça-Madrid… I en un escenari on semblava que tot era possible, Roca i la mexicana Amanecer Ramírez (part de l’equip del Celler de Can Roca) van presentar unes postres fetes a partir del mole, mentre que el gastrobotànic Rodrigo de la Calle va fer postres amb tubercles… La xocolata la van posar altres dolços cuiners, tot i que destaca la del pastís dels 10 anys de Madrid Fusión del mestre Paco Torreblanca.

El gran pastís d'aniversari dels 10 anys MF2012, obra de Paco Torreblanca i portat per les desenes d'estrelles Michelin assistents al congrés.

Però per revolució, la que abanderen els grans defensors de “l’aneguet lleig” de la gastronomia: el pa. Però és que “el pa és vida!!!” proclamava Anna Bellsolà, propietària i ànima del forn Baluard de la Barceloneta. Per sort, professionals com ella estan “recuperant el gust del pa”, el gust d’un pa tan complicat de fer però tan maltractat com la baguette que per Bellsolà és el més complexe d’elaborar (al seu forn triguen entre 16 i 17 hores en produir una barra d’aquestes!).

I el vi… espera una revolució?

Per començar… cal menys enologia i més biodinamisme? O és la biodinàmica només una moda, la última bandera per enarborar i una tècnica de màrqueting? El debat, que es repeteix constantment, també va ser present a Enofusión.  El gran defensor dels vins biodinàmics va ser Nicolas Joly, un messies, precursor i fins i tot ideòleg de l’agricultura biodinàmica aplicada a la viticultura. Convençut que la vinya sent, va assegurar que “la qualitat en el vi, és com la música: està l’instrument que és el terrori, el viticultor que és el músic i l’acústica que és la biodinàmica. L’harmonia d’aquestes tres coses pemet evitar la tecnologia”. Aposta per un enòleg que només supervisi i “no faci d’alquimista” i per una agricultura que ajudi la vinya “a ser ella mateixa i no a ser obesa” i adverteix dels perills del negoci actual: només si aconseguim tancar a l’ampolla l’originalitat de la varietat, el clima i el terroir seguirem endavant i no tindrem competència”, del contrari augurava un futur negre al vi en massa fet a Europa. Provocador i càustic, Joly va explicar que hi ha dues maneres d’aproximar-se al vi, amb el millor del millor que és “cirurgia estètica” o vient la bellesa sense passar pel quiròfan: “i la primera qualitat d’un vi és la veritat”. No puc dir, però, que tots els vins catats durant la xerrada seguíssin aquesta màxima… I l’endemà, enòlegs de renom com Telmo Rodríguez van renegar justament de l’enologia entesa com a tècnica que canvia la característica dels vins. I va ser clar… sembla que aquí el tamany sí importa i va apostar per la recuperació de les bodegues antigues i la viticultura artesanal que ha estat substituïda en moltes àrees per la industrial.

La sala de cates d'Enofusión va estar sovint plena a vessar.

Sorprenent la cata de sumillers d’una empresa de distribució de vins. Busquen i remenen entre les bodegues per trobar vins que després vendran als restauradors i ens van descobrir el que ells van denominar “petites joies”: un escumós rosat del Penedès a 1’85 (+iva) de preu de cost o un sauvignon blanc (guanyador del premi al millor del món d’aquesta categoria) per 5’90 euros (+iva)… i tots dos de qualitat, tanta, que alguns especialistes a la sala haurien pagat per ells fins a cinc vegades més. Però jo em preguntava, a quin preu arribarà al consumidor, ja sigui en ampolla o en copes?

A Enofusión, el sector va posar sobre la taula els dubtes del sector, on és i on vol ser, com afronta la crisi… I preocupa molt que els joves no acabin d’entrar en el món del vi; la resposta, va quedar clar, és complexa (i torno a preguntar-me si no ajudaria posar preus més competitius als resturants, on es troben ampolles al doble del que paguem a la botiga, és a dir, molt més del que paga el restaurador… o algun dia, joves i no tant joves, acabarem portant-nos el vi de casa, com fan en restaurants de NYC). Sigui com sigui, els joves viticultors, acompanyats del seu pares (famílies com Barbier o Remírez de Ganuza) en una de les taules del congrés, es van mostrar més aviat continuïstes en l’elaboració: evolucionar sense mirar la tradició és impossible. Més enllà dels debats, Enofusión va ser una oportunitat de categoria per catar molt, des de biodinàmics, a la tradició dels pazos, xeresos, portos i altres descobriments.

Somiar, arriscar, innovar: conceptes de sempre que són revolucionaris

Martin Berasategui, que va rebre el merescut homenatge d’alguns dels seus deixebles convertits ja en cuiners de renom, diu que sempre ho ha tingut clar: “la vida plena de projectes és la via per la ‘xispa’ de la vida”.

MF2012 ha exposat aquest esperit del món gastronòmic, el que somia, arrisca, innova, busca l’excel.lència… però que tampoc –el contrari seria absurd– oblida el negoci. Una empenta i una creativitat, que es valoren més que mai en els temps que corren, i que ens conviden a obrir, un cop i un altre, “les portes del futur”. Hi entrem?

El gastrònom valent

1 febr.

D’entrada i sense mitges tintes. La Cocina de los Valientes, de Pau Arenós, és una obra portentosa i imprescindible. Aquesta afirmació que en general figuraria al final o al mig de qualsevol comentari sobre un llibre, en aquest cas cal fer-la al principi donada la magnitud de l’obra. No en va, ens trobem davant de 400 pàgines que són, ni  més ni menys, que el fruit de cinc anys de treball de l’autor, dedicades a reflexionar sobre la cuina d’avantguarda, els seus protagonistes i molt més. Fins l’infinit i més enllà que diria Buzz Lightyear. Normalment per poder treure conclusions i reflexions que aportin llum sobre qualsevol moviment d’avantguarda o no, es tracti de la disciplina cultural que es tracti, i a aquestes alçades imagino que ningú dubte que la cuina ho és, els historiadors de l’art o de la literatura han deixat passar cert temps des de la seva extinció i / o substitució per un altre corrent, moviment o grup d’autors per poder treure conclusions sobre el significat i importància del seu llegat. El temps dóna perspectiva i la perspectiva ajuda al coneixement crític de les coses. En aquest cas, però, encara que la més gran major icona de la cuina d’avantguarda mundial hagi tancat i decidit transmutar-se en una fundació i per molt que algun malastruc hagi volgut veure en això la fi del món de la cuina d’avantguarda, resulta que l’objecte de anàlisi està més viu que mai i molt lluny del seu zenit. O sigui que la dissecció d’Arenós és in vivo. D’altra banda, des dels temps de Sòcrates, filòsof de l’antiga Grècia, el dubte, curiosament, o el dubte curios si ho preferiu, ha estat la base en què s’ha fonamentat la aprehensió del coneixement. Vull saber per què no sé. Dubto, per tant existeixo. Només sé que no sé res. Normalment els tractats sobre qualsevol fenomen cultural estan plens d’afirmacions grandiloqüents, però La Cocina de los Valientes està plena de dubtes. El seu fonament són els dubtes del propi Pau Arenós i el seu intent de respondre a aquests dubtes durant cinc anys. I us asseguro que sobre la matèria, l’autor no és precisament un ignorant.

Segons diu el perfil que l’autor té publicat al seu bloc, “Pau Arenós Usó (Vila-real, Castelló, 1966) escriu seriosament sobre cultura gastronòmica des de mitjans dels anys 90 del segle passat. Ha publicat set llibres, dels quals cinc són comestibles, entre ells, ‘Els genis del foc’ (millor llibre del món de xefs de 2000). Publica cada setmana una crònica sobre restaurants, que recull la web d’El Periódico (Els restaurants de Pau Arenós). Posseïdor de diversos guardons, a destacar la menció especial del Ciutat de Barcelona de Periodisme (2004), els gastronòmics són tres: Premi Nacional de Gastronomia (2005), premi Juan Mari Arzak (2007) i premi a l’Excel · lència Gastronòmica de l’Acadèmia Internacional de Gastronomia (2008) “. Així que queda clar que estem davant d’un dels periodistes gastronòmics més importants del país, però que té la suficient honestedat com per reconèixer els seus propis dubtes i la suficient valentia com per intentar respondre a aquests dubtes, emprendre una obra de proporcions faraòniques i escriure La Cocina de los Valientes. Es diu en algun moment que aquesta és una crònica crítica de la cuina d’avantguarda. Què els antitecnoemocionales deixin de salivar. Aquí el terme crítica s’ha d’entendre com a sinònim d’analítica, ja que cal recordar que és precisament Arenós el pare del terme tecnoemocional i de la definició d’aquest. Aquest és el punt de partida del llibre:

Moviment culinari mundial de principis del segle XXI els principals representants del qual són els cuiners Ferran i Albert Adrià. Està format per cuiners de diferent edat i tradició. L’objectiu dels seus plats és crear emoció al comensal i, per això, se serveixen de noves tècniques i tecnologies, sent ells els descobridors o, simplement, els intèrprets, recorrent a sistemes i conceptes desenvolupats per altres. Amb l’actitud i les preparacions, els cuiners assumeixen riscos. Presten atenció als 5 sentits, i no només al gust o l’olfacte. A més de crear plats, l’objectiu és obrir camins. No plantegen cap enfrontament amb la tradició ja que molts dels plats són evolutius, sinó al contrari. Mostren deute i respecte per ella. Han iniciat un diàleg amb els científics, però també amb artistes plàstics, novel · listes, poetes, periodistes, historiadors, antropòlegs … col · laboren, a la recerca de la supervivència del producte amb agricultors, ramaders i peixaters.

I a partir d’aquesta definició de cuina tecnoemocional s’estructura tot el llibre. De cada un dels aspectes que anuncia la definició escriu Pau Arenós. Dels cuiners i del canvi de paradigma que representa aquesta nova cuina. Ja no es tracta de crear plats, sinó de crear tècniques, els camins a què fa referència la definició. Tècniques que es comparteixen sense problemes, el que dilueix el concepte d’autor i aprofundeix en el de creador i creativitat. Una cuina pensada per gratificar alguna cosa més que els tradicionals sentits del gust i l’olfacte, una cuina multisensorial i en la qual el sentit de l’humor juga un paper important. Dels seus orígens i la seva relació amb moviments anteriors, especialment amb la Nouvelle Cuisine. De l’aposta per la creativitat radical, per la novetat, que sempre és un risc i per això és la cuina dels valents, una valentia que es trasllada al comensal, òbviament. Una cuina que necessita de comensals actius i intel · ligents. D’uns xefs que no amaguen que tiren mà de la ciència, amb la qual cada vegada tenen una relació més íntima, tant pel que fa a entendre els processos químics que ocorren amb els aliments quan els cuinem, fins a nous ingredients i additius, per descobrir que això tampoc és tan nou, i que acaba amb la utilització de nous aparells que deriven en alguns casos dels que s’usen en la investigació científica i en els laboratoris. Uns cuiners que han entrat en contacte amb creadors d’altres disciplines en la recerca d’aquesta experiència total i multisensorial a la qual fèiem referència. En aquest sentit resulta molt interessant els capítols que es dediquen a parlar de l’experiència de Ferran Adrià a la Documenta 12 de Kassel i sobretot aquells en què Arenós reflexiona sobre si aquests nous cuiners se’ls pot considerar artistes. Però també parla del maltractat producte i de la crítica, falsa, que es fa en moltes ocasions a la cuina tecnoemocional de no preocupar-se pel producte. Proposa revisar les suposades bondats dels anomenats ecochefs i la ecuina o ecocuina, i el moviment Slow Food. En fi que toca tots els pals.

El que s’ha dit, una obra imprescindible i que al final va més enllà de la simple cuina tecnoemocional, escrita amb grans dosis d’ironia i sarcasme, de vegades potser en excés i que té un final deliciós quan l’autor recrea algunes de les visites a alguns els temples de la gastronomia mundial. De traca són, especialment, la crònica de la visita juntament amb Aduriz al restaurant de Michel Bras, dos cuiners de generacions diferents, però que tenen molt en comú i la que va fer juntament amb Ferran Adrià a la casa de Michel Guérard.

Fitxa del llibre

La Cocina de los Valientes

Pau Arenós

Desembre 2011

ISBN: 978-8466649728
432 pàgines
35 € (IVA inclòs)

Ps .- Catering Deneuve Bloc  no obté cap benefici de les vendes dels llibres que d’aquí es parli i que es facin seguint algun dels links que posem només per comoditat dels nostres lectors. Això no vol dir, senyors i senyores de les editorials i dels sites de venda online, que no estiguem disposats a percebre una justa i modesta comissió si algú compra algun dels seus llibres. Però si això passa alguna vegada, els nostres lectors seran oportunament informats.

Descobrint l’encanteri

14 nov.

Un llibre sobre els mindundis d'elBulli

ElBulli ha generat i continua generant quantitats ingents de bibliografia, a part de la què ha generat el mateix restaurant amb el seu segell elbullibooks. Llibres que d’una manera o una altra proven d’apropar-se a l’ànima del restaurant i de l’home que el va convertir (que estrany es fa això de parlar d’elBulli en passat) en la referència de la gastronomia mundial i intenten desentranyar la màgia i l’encanteri que tots els comensals, els afortunats que van aconseguir taula, deien sentir davant de cada una de les creacions que Adrià proposava als seus menús. L’aproximació que fa la majoria dels autors d’aquests llibres es centra bàsicament en dos aspectes: el mateix xef, Ferran Adrià, i el menjar en si que servia elBulli, els plats. Molt poc s’ha escrit i s’ha dit sobre els caps de cuina, Oriol Castro, Mateu Casañas, Marc Cuspinera, Eduard Bosch i Eugeni de Diego, encara que el mateix Adrià hagi dit d’Oriol Castro que és un dels millors cinc xefs del món. Alguna cosa més s’ha escrit i s’ha dit sobre Juli Soler, copropietari d’elBulli i home en un segon pla mediàtic, però sense el que és impossible entendre el gran èxit del restaurant (va ser ell qui va contractar Ferran Adrià). I molt més s’ha escrit i parlat d’Albert Adrià, ja que si al seu germà se’l considera com un dels millors xefs de la història, d’ell es pot dir que ostenta idèntic guardó, però en el capítol de la pastisseria i les postres. És lògic. Si el que es pretén és desentranyar l’encanteri, que més pertinent que anar al bruixot i a les seves pocions, al gran geni creatiu, al gurú de la cuina contemporània i intentar escorcollar en cada detall de la seva vida, analitzar cada una de les seves paraules, intentar endevinar què s’amaga darrere de cada un dels seus gestos, intentar trobar missatges ocults en la disposició dels elements als seus plats, per a, a la fi, intentar revelar al món què és això que Ferran Adrià fa per encisar a propis i estranys.

Lisa Abend és corresponsal de la revista Time a Espanya

Però de sobte apareix un llibre que de cop i volta baixa dos esglaons en l’escalafó, o més ben dit, un i mig. Doncs sense perdre de vista mai la figura de Ferran Adrià, omnipresent al llarg de tot el llibre, Lisa Abend a Los aprendices de hechicero, dedica finalment un llibre a parlar de les persones anònimes que feien possible la millor cuina del món. Parla dels esmentats Castro, Cuspinera, De Diego, Bosch i Casañas, però sobretot dels aproximadament 40 joves cuiners de tot el món que cada any passaven a formar la brigada de cuina d’elBulli, la família com se la coneixia.

Ferran Adrià sempre comentava que si era difícil aconseguir taula a elBulli, encara ho era més entrar al restaurant com a stagiaire, ja que rebien unes 6.000 sol·licituds per a 40 places (només el 0,06% aconseguien plaça, contra el 0,8% que aconseguia taula). Un privilegi que molts stagiaires després preferien no haver tingut i alguns més posaven en dubte, doncs la duresa i la monotonia de la feina que els becaris podien desenvolupar, sovint no es corresponia amb les expectatives que s’havien creat.

Lisa Abend va passar una part de la temporada 2009 d’elBulli a la cuina. Aquesta va ser una temporada especial, doncs elBulli va modificar el seu periòde d’obertura que es va desenvolupar en els mesos d’estiu i tardor, i no en els de primavera i estiu com era habitual, i perquè  fou al principi de la mateixa quan es va decidir el tancament definitiu del restaurant, esdeveniment que el mateix Ferran Adrià comunica d’una manera misteriosa i enigmàtica a l’autora i fet amb el que arrenca llibre. Que ningú no esperi un llibre d’anècdotes divertides sobre el que ocorre en la cuina d’un restaurant de primer nivell, ni tampoc un resum de les ocurrències i facècies de Ferran Adrià que certifiqui que a més d’un geni en la cuina és un tipus amb un gran sentit de l’humor i molt “enrrotllat” amb els seus treballadors, ni tan sols un relat edulcorat de com Adrià transmet els seus coneixements als seus estimats stagiaires, perquè segons Abend això senzillamente no succeeix, segurament perquè el geni no hi ha manera de transmetre’l.

El llibre explica la fèrria organització de la cuina, i el paper clau dels seus caps, l’admiració que senten tots aquests joves pel mite Adrià i com moltes vegades aquest mite s’ensorra, els sacrificis i angoixes que passen molts per poder complir el somni d’una estada al millor restaurant del món, les seves queixes perquè malgrat treballar amb Ferran Adrià la seva relació amb ell és menys que nul·la, la seva frustració perquè de vegades tenen la sensació que no aprenen res, que se’ls nega descobrir el misteri, l’encanteri. En definitiva, el relat de com eren les tripes d’elBulli des del punt de vista dels que van treballar en elles.

Fitxa del llibre

Los aprendices de hechicero

Lisa Abend

Maig 2011

ISBN: 978-84-08-10196-3
368 pàgines
20 € (IVA  inclòs)

Ps.- Catering Deneuve no obté cap benefici de les vendes dels llibres dels que aquí es parli i que es facin seguint algun dels links que posem només per a comoditat dels nostres lectors. Això no vol dir, senyors i senyores de les editorials i dels sites de venda en línia, que no estiguem disposats, a percebre una justa i modesta comissió si algú compra algun dels seus llibres. Però si això passa alguna vegada, els nostres lectors seran oportunament informats.

La defensora del vi nu

31 oct.

El penúltim llibre dAlice Feiring

Quantes vegades hem sentit i/o llegit que el vi és un element viu pràcticament orgànic, que a més a més de despertar-nos emocions i fer-nos sentir bé (Catering Deneuve recomana sempre que beveu amb moderació), té la capacitat de explicar-nos les carecterístiques del territori, el terroir del  què parlen a França. Les diferents varietats de raïm amb que s’ha fet també ens parlen de la història del lloc, i finalment els mètodes emprats pel bodeguer també acaben per donar una personalitat única i diferenciada a cada vi. Un cop l’enòleg l’ha parit i embotellat, el vi ha nascut per a que ens els bevem. Després segueix evolucionant i es fa gran, fins que, finalment, comença a morir, i si mirem de veure’ns-el massa tard, segurament ja haurà pedut el seu vigor juvenil o haurà deixat de ser un madur atractiu, per convertir-se en un vell decrèpit que no s’aguanta els pets. Igualment, al voltant del vi hi ha molta poesia, a vegades ratllant qüasi bé la cursileria, que ha fet que molts dels personatges que són al seu voltant, sempre hagin estat considerats uns romàntics incurables, que a més a més es dedicaven al vi pràcticament per amor a l’art, ja que segons sembla aquest era un món en el que era complicat guanyar diners. Complicat fins que a principis de la dècada del 80 del segle passat, irromp la figura de Robert M. Parker Jr, un senyor que no fas pas gaire va gosar otorgar 90 punts a un vi gallec fet amb palomino que és una varietat pròpia d’Andalusia i que es ven als supermercats per 1,5 euros. També conegut com The Wine Advocate,  el seu criteri es converteix en dogma, i els vins que ell recomana es començen a vendre com l’escuma. Parker és el creador d’un sistema de punts, segons el qual, per sobre de 90 punts són considerats molt bons i  a partir de 95 excepcionals. Cada cop més,  un gran nombre de viticultors i bodeguers frizen perque Parker valori els seus vins i els otorgui una puntuació per sobre dels 90. Això ha portat, i aquest és el punt de partida de La batalla por el vino y el amor d’Alice Feiring que porta l’eloqüent subtítol o Cómo salvé al mundo de la parkerización,  a que cada cop més tots els vins tractin d’afalagar el paladar del senyor Parker i per tant, segons opinió d’Alice Feiring, s’hagi produit una pèrdua de diversitat , que cada cop més tots els vins s’assemblin i que “todos los vinos que probaba explotaban en mi paladar y se convertían en una bomba frutal y pegajosa, dominada por la vainilla y las almendras aplastadas, toqueteada y amañada por la tecnología y la química”.

Sí, ja ho sé, però el llibre val la pena

De entrada cal deixar clar que el llibre no és un alegat contra Robert Parker, el crític. No hi ha res personal. Al contrari, Alice Feiring no té cap problema en reconeixer els mèrits del de Maryland i com d’important va ser la seva aparició en el món del vi, en un moment en què la crítica de vins estava en mans de la indústria i del poderós Wine Spectator.  Per cert, ell reconeix en una conversa que l’autora reprodueix, que sí s’ha fet ric amb el vi. El llibre està a favor d’una manera tradicional de fer vi, que posi de manifest la personalitat de la zona de producció, fet amb les varietats pròpies de cada zona amb ceps propis i no clonats, d’acord amb la història de la bodega i que, en definitiva, tregui a la llum l’ànima del vi (el que deiem de la poesia). A favor del conrreu orgànic de la vinya,  i en l’extrem dels extrem fins i tot del conrreu biodinàmic, com a manera de preservar el territori i la qualitat del vi.

Però també és un llibre que va a la contra. Contra els bodegeurs que només es prepcupen d’agradar Parker (i quina culpa en té ell?), contra les empreses que ofereixen mètodes i productes químics als bodeguers perque que els seus vins tinguin molts punts Parker i no se n’amaguen, contra els que tracten les seves vinyes, buscant la màxima rendibilitat, amb adobs químics industrials, que a la curta modifiquen les característiques de color i gust de les varietats i que a la llarga malmenten la terra on es conrreen. Contra els que fan servir  llevats industrials, tècniques com la microoxigenació, i els que fan servir barriques de fusta nova i molt torrada, cosa que ella considera un autèntic anatema. Contra aquells que busquen fer vins sempre iguals perquè creuen que és el que vol el consumidor, vins on l’anyada no compti per res, perquè el que t’ha tret el clima to dóna la química i la tecnología. I quedin clares dues coses: en cap cas Alice Fiering parla de vins de supermercat sino de súper vins, cars i coneguts i denominacions d’origen de prestigi. I tampoc és només una qüestió de gust o de paladar. És un problema més holístic, com la biodinàmica. És el mateix punt de vista que el documental de JonathanNossiter Mondovino. No es tracta de què alguns els agradi el vi d’una mena i als altres d’una altra. El que està en joc segons Feiring és el vi en ell mateix. De seguir així les coses, el vi tal i com el vam coneixer un dia, està a punt desapareixer.

Alice Feiring no és critica de vins. És algú que escriu sobre el vi i el seu món, que és quelcom molt diferent.  Com a bonus track, cal dir que el seu llibre, és també un relat de les aventures i desventures dels diferents viatges que va fer per França, Espanya, Itàlia i els Estats Units, per poder escriure’l.

Fitxa del llibre

La batalla por el vino y el amor o Cómo salve al mundo de la parkerización

Alice Feiring

Juny 2010
Tusquets Editores
Los 5 Sentidos 46
ISBN: 978-84-8383-246-2
304 pàgines
19,23 € (IVA no inclós)

Ps.- Catering Deneuve no obté cap benefici de les vendes dels llibres que d’aquí es parli i que es facin seguint algún dels links que posem només per la comoditat dels nostres lectors. Això no vol dir, senyors i senyores de les editorials i dels lloc de venda online, que no estiguem disposats a percebre una justa i modesta comisió si algú compra algún dels seus llibres. Però si alguna vegada passa, els nostres lectors en seran oportunament informats.

Una mirada diferent al món de Ferran Adrià

26 oct.

Obviament, la portada del llibre

Ferran Adrià ha estat el Rei Sol de la gastronomia actual. El rei absolut en què molts, crítics i cuiners, han cregut trobar la llum en la foscor, una guia en el camí i una nova forma d’il·lustració en termes de revolucionar tots els fonaments de la cuina i del que és o ha de ser un restaurant. Això ha provocat un fenomen mai abans vist, com ha estat l’entronització d’un xef com a monarca únic i la seva pujada als cels de la gastronomia planetària. La unanimitat i el clamor han estat de tal calibre, que tots aquells que han gosat alçar la veu o senzillament manifestar alguna discrepància han estat immediatament titllats de reaccionaris membres d’un ancien régime gastronòmic, pobres ignorants inmerssos en la foscor i en les tenebres, individus equivocats que de ben segur cremaran al infern. En definitiva, el que ha acabat passant és que al voltant de Ferran Adrià i elBulli s’ha creat una estranya bombolla d’acriticisme, on cap comentari desfavorable és possible, i si algú, altre cop, s’hi atreveix, l’heretge és immediatament condemnat a ser linxat a la plaça pública. És una mica el que va passar amb Santi Santamaria, amb qui personalment crec que es podia estar d’acord amb moltes de les coses que deia en el seu llibre La Cocina al Desnudo,  però per contra les motivacions sempre em van semblar més obscures i interessades i per tant més censurables.

Miguel Sen en procés d'escriure

Aquest és el fenomen que Miguel Sen descriu al seu llibre Luces y Sombras del Reinado de Ferran Adrià, on tracta d’adoptar una postura precisament crítica envers el món adrianista, entenent que crítica no vol dir necessàriament estar en contra de res, sino que tot pot estar subjecte a l’escrutini públic i tot ha de ser opinable i res és blanc o negre i que els grisos, fins i tot parlant d’un geni reconegut, i Sen no treu gens ni mica de mèrit a Adrià (serien las “Luces” a les que fa referència el títol), són possibles i fins i tot desitjables, ja que els perills (les “Sombras” en aquest cas) d’aquesta falta absoluta de criticitat respecte Adrià i la cuina d’elBulli té més inconvenients que avantatges. El més important i amb el que més d’acord estic, és que si no hi ha crítica la lògica de molts els porta a pensar que tota idea que pareix el de l’Hospitalet de Llobregat és bona per sí sola, missatge que es reforça pel fet que Ferran Adrià és un cuiner d’innegable èxit i qualsevol idea, per estrambòtica que pugui arribar a ser, té una acceptació immediata. Així doncs el corolari és ben simple: què ha de fer un cuiner que vulgui tenir èxit immediat? Seguir les idees del “puto amo” (dit amb molt de “carinyo” Ferran) de la cuina mundial. El problema d’això és doble: per una costat la cuina actual s’ha omplert, segurament que moltes vegades de forma absurda, d’espumes, decontsruccions, aires… I d’altra banda, no tothom és Ferran Adrià, ni ho serà en la vida, i l’èxit del “model” Adrià ha provocat la proliferació d’imitadors , i ja se sap que les imitacions sempre són dolentes. Segurament el que cal precisar però, és que, per fer servir un símil esportiu, Adrià no és que jugui una altra Lliga, és que directament juga a un altre esport, i això és el que molts no entenen.

I el què segurament tampoc s’entèn és aquest llibre sense saber una mica qui és Miguel Sen. Potser el nom us soni, ja que va ser durant molt temps el director del programa de TV3 Cuines, que ara dirigeix la Tana Collados. Bàsicament és un crític o comentarista que en podriem dir alternatiu, no en va el seu bloc es diu Gastronomia Alternativa.  Algún cop, tot parlant sobre blocs amb algún comentarista gastronòmic, al mencionar el nom de Miguel Sen, l’he vist arrufar el nas. És obvi que no pertany al mainstream, la qual cosa és la millor tarjeta de presentació d’ell i del seu llibre.  El llibre és molt recomenable bàsicament perquè defuig de l’elogi fàcil al cuiner multimediàtic, com també ho són els editorials que publica en el seu bloc.

Fitxa del llibre

Luces y Sombras del Reinado de Ferran Adrià

Miguel Sen

Maig 2007
La Esfera de los Libros
Libros Rojos
ISBN: 978-8497346009
216 pàgines
19,01 € (IVA  inclós)

Ps.- Catering Deneuve no obté cap benefici de les vendes dels llibres que d’aquí es parli i que es facin seguint algún dels links que posem només per la comoditat dels nostres lectors. Això no vol dir, senyors i senyores de les editorials i dels lloc de venda online, que no estiguem disposats a percebre una justa i modesta comisió si algú compra algún dels seus llibres. Però si alguna vegada passa, els nostres lectors en seran oportunament informats.

A la recerca del menú perfecte

25 oct.

El de la portada no és l'autor

Quin és l’àpat més maravellós que heu pres mai? Podrieu respondre a aquesta pregunta? Una altra: quan aneu a un restaurant nou o conegut,  hi aneu precisament amb aquesta esperança? Doncs de l’intent de respondre a aquestes preguntes, i d’altres, neix  El hombre que se comió el mundo. En busca del menú perfecto, escrit pel crític de The Observer, i tota una celebrity al Regne Unit, Jay Rayner. Quan anem a un restaurant dels anomenats de luxe, obviament l’aspecte nutricional és el que menys compta, i el que busquem és precisament una experiència única i maravellosa, però per desgràcia no sempre és així. I d’altra banda, quin preu estem diposats a pagar per una experiència d’aquesta mena? Aquestes són les preguntes que ha intentat respondre Rayner, en una llarga gira per alguns (bastants) dels restaurants més cars del planeta, on s’obligava a demanar sempre que fos possible el menú degustació, en una curiosa selecció de ciutats com Las Vegas, Moscou, Tokio, Dubai, Nova York, Londres i Paris, gastant més diners dels que molta gent veurà mai junts i posant en risc la seva salut, en una mena de Super Size Me  de restaurants top. Sobta d’entrada aquesta selecció de ciutats i restaurants (Moscou? Las Vegas?) i aquesta recerca del sant graal quan l’any 2008 va escriure que el seu sopar a elBulli va ser, senzillament, el millor de la seva vida. Llavors nano, per què seguir buscant el 2011 el que ja vas trobar fa tres anys? Però si llegiu el llibre, veureu que tot té el seu sentit, doncs Rayner busca un tipus molt determinat de restaurants. Tampoc és inocent el fet que aquesta recerca de la mare de tots els menús es faci només en restaurants de luxe (qué poc m’agrada aquest calificatiu!) i fins i tot, si m’ho permeteu, en restuarants d’un luxe més aviat hortera, com si aquest menú perfecte no es pogués trobar en taules més humils. Segurament perque el punt de vista de l’afamat crític és bàsicament una aproximació foodie. Paradoxalment, una de les millors experiències, Rayner l’acaba tenint en un d’aquests petits restaurants, qüasi bé clandestins, no per il·legals sino per la seva condició de qüasi secrets i amagats, d’una sola taula que sovintejen a Tokio i als quals només s’accedeix per recomanació d’un client habitual i dels que també en parla Anthony Bourdain a Malos Tragos, si no recordo malament, tot i que en n’hi ha un de força conegut, Mibu, gràcies al bocamoll de Ferran Adrià (dit amb molt de carinyo Ferran).

Aquest sí és l'autor del llibre

Jay Rayner, una bèstia parda amb look d’estrella de rock jueva o lider d’una secta satànica que l’any 2006 va guanyar el premi de crític de l’any dels British Press Awards, amb un gran sentit de l’humor  molt british, explica com la gent de diners sempre busca el mateix tipus de botigues, d’hotels i també de restaurants a tot el món i com aquesta globalització de l’alta gastronomia, del gust en general, afecta als xefs i empresaris, ja que no sempre és fàcil, per exemple, obtenir els ingredients perquè algú pugui menjar el mateix a Paris que a Las Vegas, i com això provoca situacions absurdes (llagostes de Bretanya viatjant milers de kilómetres per ser servides al mateix preu i de la mateixa manera com si fossin acabades de pescar, i xefs de renom que s’ho creuen) i experiències no massa reixides com restaurants de cuina francesa a Tokio i restaurants amb decoracions impossibles a Moscou, per posar dos exemples més. Explora, d’una forma inteligent brillant i divertida, hilarant fins i to, fins a fer-nos saltar les llàgrimes en moltes ocasions, temes de molta actualitat en el món de la gastronomia, com la relació entre xefs i productors locals i el món dels negocis i la contribució de l’alta gastronomia a la sostenibilitat del planeta. El llibre és molt amé i en moltes ocasions està més proper als llibres de viatges que als llibres de gastronomia. Tot això barrejat amb impagables anècdotes autobiogràfiques que ajuden a compendre la fascinació d’aquest crític amb cara d’assassí en sèrie pel menjar.

Fitxa del llibre

El hombre que se comió el mundo. En busca de la comida perfecta.

Jay Rayner

Juny 2011
Tusquets Editores
Los 5 Sentidos 46
ISBN: 978-84-8383-339-1
320 pàgines
19,24 € (IVA no inclós)

Ps.- Catering Deneuve no obté cap benefici de les vendes dels llibres que d’aquí es parli i que es facin seguint algún dels links que posem només per la comoditat dels nostres lectors. Això no vol dir, senyors i senyores de les editorials i dels lloc de venda online, que no estiguem disposats a percebre una justa i modesta comisió si algú compra algún dels seus llibres. Però si alguna vegada passa, els nostres lectors en seran oportunament informats.