Albert

M’agrada el menjar: cuinar-lo i menjar-me’l.  M’agraden les coses de menjar. Totes. Les més senzilles i les menys humils. Bé… Totes no:  no suporto el coriandre, herba maleïda, ni m’entusiasmen els ous durs.  Què voleu? El Ferran Adrià sempre explica que no li agrada el pebrot. Per la resta, cap problema. Diguem que sóc un bon nen que s’ho meja tot. Ja de petit vaig preferir els macarrons (em vaig crospir els primers amb onze mesos) a tota aquella història dels biberons, les farinetes i les papilles. Obviament, tinc sobrepés. El més exòtic que he menjat mai ha estat carn de serp. Ho sento, però no sóc capaç de dir-vos que és el que més m’agrada. Són massa coses.

M’agrada pensar que la gastronomia és cultura. De fet, més que un pensament és una convicció. Tampoc és que calgui sacralitzar els cuiners, però sens dubte fan Cultura. Així, escrit amb majúscules, en el sentit més antropològic del terme.

Vegeu que les grans cultures del món han donat grans cuines. Per exemple: voleu cultura més mil·lenària i cuina més important al món que la xinesa? O què em dieu de la cultura maia i asteca, i la seva importància en una altra de les grans cuines del món com la mexicana. I el món àrab, i la seva increïble varietat de cuines, des del Magrib a Síria i totes les influències otomanes. I l’índia i la japonesa… I la llista seria inacabable.

Però la gastronomia també és cultura, en minúscula, com una manifestació més del talent creatiu de l’ésser humà. La cuina pot ser un art que es manifesta en la capacitat d’una gent en transformar, en molts casos, aliments quotidians, en obres capaces d’evocar-nos gustos perduts que recuperem per art de màgia, paisatges pròxims i llunyans i en el cas de la cuina més d’avantguarda, descol·locar-nos, sorprendre’ns, divertir-nos… Un delit vaja.

 En això del menjar els meus orígens i les meves fonts beuen directament de la meva família. La meva mare, excelsa cuinera de diari i per a les grans ocasions, em portava de molt jove al mercat a comprar i d’ella vaig aprendre a reconèixer un lluç fresc de veritat d’un de més congelat que un boiximà al pol nord. Després entrava amb ella en la cuina i l’ajudava amb el tràfec dels fogons. Així vaig aprendre la importància de les coccions llargues i reposades per als guisats, de les curtes per als peixos i tantes i tantes altres coses.

Als restaurants m’hi va començar a portar el meu avi Joan. M’estimava molt i jo l’adorava. Suposo que ens assemblàvem prou perquè ell es reconegués en mi i li fes gràcia aquell noi, que a part de ser el seu nét, demostrava una curiositat inusual per les coses de menjar i a qui des dels 14 anys i fins que l’artrosi dels seus genolls va dir prou, una vegada al mes portava a menjar a restaurants que em semblaven el súmmum del luxe i el refinament.

M’agrada pensar que la veritat en la cuina no està en el pedigrí del que es menja, sinó en la intel·ligència i la sensibilitat del que cuina i sobretot en la del qui menja.

Pateixo una curiosa al·lèrgia, també per herència materna, que consiteix en proferir  un llarg reguitzell d’estoruts si es dóna alguna d’aquestes tres condicions: menjo dolços, menjo làctics o algún derivat, o després d’haver gaudit molt en un dinar o un sopar. Si es donen les tres condicions en un mateix àpat, la cosa pren proporcions de catàstrofe nacional.

M’agrada la varietat i el mestissatge, en el menjar i en moltes altres coses, però penso que tot aquest rotllo de la multiculturalitat, allò multiculti que diuen els pijos, és una cursilada dels políticament correctes  que normalment no saben de què parlen.

M’agrada tot això i moltes altres coses, però sobretot m’agraden la meva dona i els meus fills.

Ah…..  I m’agrada el rissoto de foie i trufa de La Mifanera, però penso que és un plat sobrevalorat.