Archive by Author

Piratas, un abordatge encisador

16 març

ImageQuan entres al Piratas (Ausiàs Marc, 157, Barcelona, entre Marina i Lepant, 932 457 642) sembla que hagis canviat de ciutat i de país. La sala té un aire de bistro parisenc; a mà esquerra, hi ha una barra i al fons unes cinc taules per seure on hi caben al voltant de 20 persones (la meva visita va ser un dimecres per la nit i van omplir). La sensació és d’haver entrat a la casa d’una família que ha improvisat un restaurant. Per això, el tracte també serà familiar, agradable i acollidor. La seva proximitat a l’Auditori i al Teatre Nacional el converteix en una eina de doble fil: és perfecte per aprofitar el desplaçament per anar a algun concert o alguna obra de teatre però es fa imprescindible reservar.

I la teca? Exquisita. L’amo ens porta la carta però a més ens l’explica plat per plat. Els preus oscil.len al voltant dels 15 euros (excepte els anomenats Pla B, més econòmics, que no arriben als 10 euros). La carta diferencia entre primers i segons, però diria que més aviat estem davant d’una carta de platerets on l’ideal és compartir-ho tot.

I després de demanar, un cop d’ull a la peculiar carta de vins: després de preguntar-nos per les nostres preferències enològiques, ens van portar sis ampolles de vins buides i ens van cantar, en directe, les característiques i curiositats de cadascun d’ells. Unes explicacions no d’expert però sí molt encertades; tant, que malgrat haver descartat inicialment un Rioja, vam acabar bevent-ne un. Va ser el Luberri que ens havia descrit com una golosina. I aixì va ser. Els preus dels vins anaven dels 15 als 36 euros (unes etiquetes amb els preus penjaven de cadascuna de les ampolles buides).

I ara, sí, comencen a arribar els plats. Primer, uns tomàquets raf amb formatge de cabra, amb una base d’oli deliciosa. El segon entrant van ser uns taquets de bacallà d’Islàndia amb pebrot del piquillo, una combinació salat-dolç que va resultar espectacular. I per acompanyar tot això, una mica de pa torrat i pa amb tomàquet sense oli. Perquè sense oli? Doncs perquè ens van portar tres ampolles d’olis diferents per anar tastant. Un altre encert.

Anem pels segons. Sípia amb pèsols: un guissat excel.lent, dels que penso repetir quan torni al Piratas. I per últim, unes cuixetes de guatlla lleugerament escabetxades que es desfeien a la boca. Llàstima que les racions fossin una mica justetes… Per acabar, vam compartir un postre: una ensaimada amb crema cremada regada amb Grand Marnier.

El compte va pujar 45 euros per persona. I abans de pagar, una última sorpresa: ens van oferir endur-nos el vi que no havíem acabat. Perfecte! Un gest que hauria de sovintejar en més restaurants.

Quan vam marxar, ja fèiem càbales sobre quan tornarem i a quins dels nostres amics els ho recomenaríem. Quin millor senyal per un restaurant que els clients vulguin fer un abordatge darrera un altre. Només podia ser un restaurant de… Piratas.

My experience at Barcelona Opportunity Week

7 febr.

Per coherència, hauria d’escriure aquest post en anglés si vull escriure quatre línies sobre la Barcelona Opportunity Week. Però no ho faré perquè encara que aquest esdeveniment s’adreça principalment al turista (està organitzat per Turisme de Barcelona i també inclou ofertes de vols i hotels), pot ser disfrutat pels mateixos ciutadans de Barcelona que per uns dies fan de turistes a casa seva. Del 27 de gener al 5 de febrer hem pogut anar a un bon grapat de restaurants (un llistat de 60, alguns amb estrella Michelin) que oferien un menú especial al preu de 25 o 35 euros (més IVA i beguda a part), un euro dels quals anava destinat a Intermón-Oxfam. Una bona iniciativa que ha esgotat les places a força restaurants com Hisop, Manairó i Hoffman, que ja tenien ple abans de començar i que mica a mica (aquesta és la tercera edició) es va fent un lloc a l’agenda dels ciutadans de Barcelona i rodalies.

El primer que has de fer és escollir a quin o quins restaurants vols anar. El llistat és força atractiu i suficientment llarg com per haver de fer una tria. Hi ha restaurants de qualitat reconeguda (fins i tot amb estrella Michelin com Hisop, Manairó i Caelis, entre d’altres), clàssics de tota la vida (Casa Leopoldo, 7 Portes, Windsor) altres d’ubicació privilegiada (Torre d’Altamar amb les millors vistes de la ciutat, el Galaxó a l’hotel Casa Fuster), bistronòmics (Gresca, Toc) i també d’altres que potser estan dirigits més aviat als turistes i que a mi personalment no m’atrauen massa.

Una vegada feta una primera criba, s’ha de valorar quin menú t’ofereixen (es pot consultar a la web) i també en quin preu es mou habitualment el restaurant. De vegades, el menú no és tan atractiu com el restaurant (o viceversa) i també cal tenir en compte si el restaurant és dels cars, ja que sembla més interessant anar a un de més de 60 euros per aprofitar millor la oferta. Al final, vaig triar tres restaurants que en principi em semblaven variats: un restaurant contrastat amb xef mediàtic (Caldeni), una incògnita recomanada per un bon amic gastronòmic (César Pastor) i un d’ubicació privilegiada i preu prohibitiu (Galaxó). Els resultats van ser molt positiu, molt recomanable i molt decepcionant, respectivament.

Començarem per l’experiència molt positiva. Al Caldeni (carrer València 452, Tfn 932 32 58 11) del reconegut xef Dani Lechuga vam provar un menú que si no era el mateix que un dels seus menús (el valorat en 48 euros), era molt similar. El tracte va ser exquisit i vam tenir la sensació que realment estàvem gaudint de la seva experiència gastronòmica habitual a un preu reduït (a l’entrada del restaurant no feien cap menció del menú especial de la Oportunity Week). Vam començar amb una amanida de mozzarella tofonada, tomàquet fumat i olives de Kalamata i vam seguir amb un caneló de cua de bou amb beixamel de fruits secs. Després vam haver de triar entre l’steak tartar a l’estil Caldeni (excel.lent) i unes vieires rostides amb carxofes. Tot seguit, un Picanya d’Angus al cafè de parís que es desfeia a la boca i vam acabar amb un brownie de xocolata blanc amb poma àcida que estava deliciós. En resum, una ‘opportunity’ per descobrir aquest restaurant a un preu assequible i per marxar dient ‘hi tornarem’. L’únic “però” és l’espai del local, molt reduït, encara que les taules estan distribuïdes de tal forma que no es destorben unes amb les altres. El preu dels vins, correcte (Camins del Priorat, 18 euros).

El restaurant del César Pastor (carrer Casanova 212, Tfn 934 43 23 06) va presentar un menú força complet i atractiu. Aquí també vam tenir la sensació de disfrutar d’un gran àpat a preu reduït. A l’entrada del restaurant un cartell anunciava el menú de la Oportunity Week i és possible que molts comensals el demanéssin al comprovar la bona relació qualitat/preu. Teníem cinc platerets (croquetes de carn d’olla, amanida russa, patates braves, raviolis de gambes, formatge fresc i crema de gambots, i rissotto amb tòfona negra), un peix a escollir (ventresca de tonyina amb salsa teriyaki i tomàquets amb porro o un bacallà amb mongetes de Santa Pau i ou pocheé), una carn (steak tartar a l’estil César Pastor o un garrí amb pera i croqueta de torta extremenya) i de postre també podíem triar entre dos (coulant de xocoalata i pinya a l’aroma de taronjer, sorbet de mandarina i galeta). Un menú complet i plenament satisfactori que vam disfrutar en el marc d’una sala realment espectacular fent que la vetllada fos encara més agradable (per cert, aquest restaurant abans es deia “Colibrí” i encara tenen un gran mural amb aquest ocell en un dels laterals de la sala i a la carta de vins hi surt l’antic nom). Parlant de la carta de vins, va ser difícil trobar-ne uns que no tinguessin un preu més aviat alt i al final vam optar per un Abadal Picapoll (20 euros) i un Martín Berdugo (25)

I la gran decepció va ser el Galaxó (Passeig de Gràcia 132, tfn: 932 553 000). Vam triar-lo perquè es troba dins l’hotel Casa Fuster i era una magnífica ocasió per visitar hotel i restaurant (que és dels carets, dels de més de 60 euros) a un preu irresistible. Però aquí vaig tenir la sensació que més que una ‘opportunity’ pel client, va acabar sent una ‘opportunity’ pel restaurant per fer uns diners extra. Primera entabanada: no ens van col.locar al restaurant de la primera planta, sino que ens van enviar al soterrani, a una sala dedicada a banquets. Segona entabanada: el menú semblava més propi d’un càtering mitjà sense encant que la proposta gastronòmica d’un restaurant com es mereix la solera de Casa Fuster. Total, que vam anar a un casament sense saber-ho i sense conéixer els nuvis. El menú va consisitir en unes xips de iuca i cruixent de pa pipa (que estàven dins d’una copa comunitària ja colocada a la taula com a element decoratiu), una quallada de foie amb llenties de Puy, una amanida de mousse de formatge de cabra (l’únic que salvaria) i una espatlleta de xai rostida bastant decepcionant. El vi que oferien era un Castell de Perelada a 15 euros i vam demanar la carta de vins però amb els preus tan desorbitats que tenien vam reconsiderar la opció del Peralada. Només faltava que algú s’aixequés i cridés ‘Visca els nuvis’…

Acabat l’àpat, vam fer una petita incursió per l’hotel. Vam pujar al primer pis per veure el restaurant (el de debò) però quan arribàvam ens van tancar la porta d’entrada amb unes cortines per a que no veiéssim l’interior. Després vam anar a la sala del Cafè Vienès on vam pagar 22 euros per tres tallats i un café, una altra presa de pèl malgrat la espectacularitat de l’espai modernista. Una experiència desastrosa: hagués preferit que m’haguessin dit que les places de la Oportunity Week estaven esgotades abans que tenir la sensació d’haver pagat per un servei de càtering i de veure com la meva expectativa de la Casa Fuster se’n va anar en orris.

Esperarem la propera edició per poder fer un ple d’encerts. Em consten d’altres experiències molt positives per part d’amics i familiars (Casa Leopoldo i Caelis, per exemple). Si la gent s’anima a deixar comentaris en aquest post, em comprometo a fer per la propera edició un resum amb les recomanacions tan positives com negatives dels participants. I fer-ho abans que comenci la setmana per a que ens sigui útil a tots.

Pere Massana, el “tapat” de Girona

31 gen.

Quan pensem en la Girona gastronòmica, el primer que ens ve al cap és el Celler de Can Roca. Però la ciutat de Girona no s’acaba aquí. Fa poc, vaig tenir l’agradable oportunitat de conèixer al cuiner Pere Massana i gaudir d’un deliciós àpat al  seu restaurant Nu. Potser dir que en Pere és el ”tapat” de Girona és massa agosarat i una mica injust perquè després ja vaig comprovar que a la seva ciutat és força reconegut. Però pels que venim de fora, no és un xef tan mediàtic com altres, i apropar-se a la seva cuina ha estat tot un descobriment.

El restaurant Nu (Abeuradors, 4, 17004 Girona Tfn: 972 22 52 30), inaugurat al març de 2011, és el germà petit del Massana que en Pere va obrir al 1986 i que ja fa brillar una estrella Michelin des del 2007. El Nu és una versió més econòmica que es troba en ple centre històric de la ciutat. El local ocupa una casa antiga amb un interior redissenyat de forma moderna i amb un cert look de restaurant japonès, com ho demostra la barra que hi ha a la dreta on pots veure la feina dels professionals. Aquest toc japonès també te la seva versió en la carta. El servei és molt jove i amb moltes ganes de fer-ho bé, detall que s’agraeix perquè no passa a tots els restaurants.

I anem a la teca, que és el que interessa. El Nu fa cuina de mercat amb producte de qualitat i presenta una carta força entretinguda combinant plats de cuina creativa amb altres de més populars. Tenen un menú degustació que costa prop de 45 euros, però el que sembla més interessant en aquest restaurant és demanar  una bona mostra dels petits plats per compartir. I nosaltres vem tenir la sort que va ser el mateix Pere qui ens va fer aquesta selecció.

Tots els platerets que ens van servir van ser una delícia, el millor de l’àpat. Destacaria especialmente els llagostins cruixents amb maionesa de curri i els bombons de tomàquet, alfàbrega i oli verge. El toc japonès va venir amb la  tonyina en “sashimi”, soja i oli d’oliva verge. El ceviche d’orada amb llima, curri i gerds i les sardines marinades amb gerds i balsàmic van cloure els entrants. Una molt bona selecció que ja ens va deixar amb l’estómac bastant satisfet abans d’encarar el segon.

Els segons plats tenen una mida adequada després dels intensos petits entrants, però no tenen tanta força. Enteneu-me, mantenen l’alt nivell de qualitat, tot i que amb una miqueta menys d’encant i sorpresa que els platerets. I això que jo vaig encertar de ple: crec que les “noissetes” de filet de vedella amb salsa de pernil de gla són de les millors opcions. I amb les postres també ho tindria claríssim: el mató amb maduixes i cristalls de mel és l’estrella, un dolç perfecte per tancar un àpat extraordinari.

En definitiva, el Nu és una gran opció per fer una parada gastronòmica a Girona en un restaurant que sense ser “estrellat” s’hi aproxima culinàriamente i se n’allunya econòmicament. I a més, té l’avantatge que ja et trobes al casc històric, amb la qual cosa és el complement perfecte per una passejada abans o després per la ciutat. I què més puc dir? Doncs que m’he quedat amb ganes d’anar al Massana. Però això ja serà un altre post.

Anem a la Cerdanya

16 gen.

Sempre dic que el moment que més gaudeixo quan vaig a esquiar és el que passo al costat de la llar de foc de l’hotel al final de la jornada. I si no hagués estat pel magnetisme dels paissatges nevats i per la relaxació dels hotels i restaurants de muntanya, no crec que m’hagués enganxat a aquesta pràctica esportiva…diguem que no vaig néixer per l’esport.

Acabo de passar uns dies a la Cerdanya. De neu, poca. Només les “tires de típex” que permeten esbargir-se una mica. Així que la compensació va venir per la via gastronòmica. I vaig gaudir de tres restaurants: El Rebost de Ger, La Fusteria de Das i La Formatgeria de Llívia. Tots tres restaurants no ofereixen dubte d’on es troben. I dos d’ells estan a la mateixa Plaça Major. Més facilitat per trobar-los, impossible.

Primer vaig visitar El Rebost de Ger  (Pl. Major, 2 , 17539, Ger, Girona, tfn: 972 147 055)  Aquest restaurant es troba en una masia del segle XVIII i els seus propietaris han conseguit fer-ne un lloc confortable amb llar de foc inclosa i encesa el dia de la meva estada, detall que s’agraeix en ple hivern, no només per l’escalfor sino pel pintoresquisme que tant ens agrada als de ‘can fanga’. Decoració rústica i carta casolana de qualitat. Casolana i propera com ho demostra que uns quants plats estiguin elaborats o portin formatge del Molí de Ger, que es troba pocs quilómetres més avall. De tot el que vem provar destaco les “patatones” del Rebost, el rissotto fet amb formatge Altajó (del Molí de Ger esmentat abans) i els canelons amb foie. Vem trobar a faltar que no tinguessin trinxat. Ens va sortir uns 45 euros per persona, aixó sí,compartint alguns primers i algunes postres.

La següent visita a va ser a La Fusteria de Das  (Plaça Major, 1, 17538, Das, Girona,  tfn:  972 890 890). Per fora, el restaurant ja convida a entrar: ubicat també a la plaça major, a prop de l’església del poble, ofereix una imatge de postal. Una vegada a dins vam trobar l’ambient una mica fredot (per la temperatura, perquè èrem els primers en arribar i perquè la llar de foc no estava encesa, arghhh!), però poc després ja vam entrar en escalfor i les taules es van anar omplint. La decoració està molt cuidada i a carta no té res a envejar a la del Rebost. I aquí si ofereixen trinxat (i amb anxoves, una delicia!). Però el plat que va triomfar més va ser el melós de vedella. Es desfeia a la boca. El garrí i els raviolis també estaven a la alçada. I de les postres destacarem el “paamboliixocolata” (axí, tot seguit) un retorn als anys d’infantesa. La factura també van ser uns 45 euros per cap compartint primers i postres. De fet, el que ens va pujar més va ser el vi, un Camins del Priorat que ens va costar 28 euros, gairebé el doble del que costa al mercat (per a quan una racionalització en el preu dels vins?). Ara bé, aquest detall (habitual en molts restaurants) no influeix en l’agradable record de l’estada a la Fusteria..

I per acabar la ruta gastronòmica vaig anar a La Formatgeria de Llívia  (Pla de Ro s/n Gorguja – 17527 Llivia, tfn : 972.146.279).  Aquí no “debutàvem”, però no ens vem poder resistir a repetir, aprofitant que estàvem uns dies a la Cerdanya. Aquest restaurant és de caire més familiar, per anar-hi amb la canalla. La sala és agradable, amb una gran xemeneia central. La seva especialitat són les fondues de formatge, però tenen també una carta alternativa per aquelles persones que no siguin formatgeres. Tot i així, si us agrada el formatge, no li doneu més voltes, aneu directes a demanar una fondue. La de formatge i ceps, acompanyada de trossos de poma i de pa, obviament, és deliciosa,, de les que dius “ja no puc més”, però si encara queda un trosset de pa, no t’hi pots resistir. I per postres, tampoc cal marejar la perdiu: fondue de xocolata. Aquí la factura va ser més econòmica, al voltant dels 35 euros per cap. Sens dubte. un altre imprescindible de la Cerdanya.