Segons el meu parer, que val el que val o sigui segurament ben poca cosa, massa sovint es confon l’alta cuina o l’alta gastronomia o el menjar bé, digeu-ne com vulgeu, amb plats elaborats amb determinats ingredients, normalment cars, i sobre els que existeix cert consens, no se sap ben bé perquè, que els plats que s’elaboren amb ells són de forma directa i necessària considerats de gran nivell, i per tan hom pot cobrar-los al preu que vulgui, ja que es dóna per descomptat que precisament per la presència de foie, caviar i/o llagosta, per posar alguns exemples, han de ser cars sí o sí. Això parteix d’un prejudici, absolutament estúpid, que tendeix a associar la bona cuina amb el preu. Si ho fem amb foie, és igual que el foie sigui afrós, com de rata, que també en n’hi ha d’aquest, el plat es cool i ens poden violar el compte corrent, mentres que si per exemple ho fem amb sardines i el preu no está d’acord amb el que esperem que valgui un plat fet amb sardines, sustancialment menys, tenim una curiosa tendència a sentir-nos estafats i a generar sentiments homicides cap al cuiner. Per molta gent, qualsevol altra consideració queda absolutament al marge, i en l’extrem del frikisme hi ha els horteres que si al demanar el compte la cosa no ha resultat extremadament cara, va i et diuen que el restaurant no val res.
El que voldria és ilustrar el que ha quedat dit en el paràgraf anterior amb alguns exemples del que he anomenat frikifood, alguns dels plats més cars del món, una combinació, millor dit, una acumulació d’ingredients cars i exclusius no sé si amb sentit o no, ja que la meva armilla no està prou folrada com per haver-los pogut provar, i per tan respondre a la pregunta clau en tota això: està bo? Tots els exemples són reals i verificables. No m’he inventat res… encara que ho pugui semblar.
Els noodles més cars del món
Els noodles més cars del món
Sense cap dubte aquest plat és el menys friki de tots els que vindran, però 110$ per un bol de noodles al restaurant Fujimaki Gekijyo de Tokio, potser es pot considerar un pèl massa, quan normalment costa deu vegades menys. L’explicació, segons el cuiner i propietari del restaurant, és que per fer-los tarda tres dies i tres nits, i només es poden menjar previa petició. Per fer-los, barreja sopa xinesa i uns 20 ingredients més. Els noodles, en general, també tenen la seva versió fast food, i segons el seu autor, aquests no ho són. Aquests són “cuina”. El cuiner justifica, doncs, el preu en la feinada que li donen i, atenció noticia, perquè diu que segurament la seva és la millor sopa de fideus del món i que és millor mejar una vegada aquesta sopa que no pas 10 vegades qualsevol altra 10 vegades més barata. Tots nosaltres, ho hem de reconeixer, en la seva situació diriem exactament el mateix.
L’entrepà de Selfridge’s, uns grans magatzems de Londres
L'entrepà McDonalds del Selfridge's londinenc
A casa nostra el grans magatzems no són precisament temples gastronòmics. Al Regne Unit, on la tradició gastronòmica és menor que aquí, sí. Els Food Halls de Harrod’s, a Fortnum&Mason i a Selfridge’s hi ha una destacable oferta per menjar-hi, això sí, sempre a preus poc solidaris. Per això no és d’extranyar que un dels entrepans més cars que algú amb gana i diners es pugui menjar el trobem al Selfridge’s d’Oxford Street de Londres. Amb gana, perquè aquest entrepà té carn de bou de Kobe, foie fresc, maionesa negra de tòfones, formatge brie de meaux amb llet no pasteuritzada, rúcula, mostassa anglesa, mermelada de prebots, i tomàquets cherry. Com diria Groucho Marx “… y un huevo duro”. Tot això entre dues llesques de pa de massa agre fermentada durant 24 hores. I amb diners perquè només val 150$. A la web del Selfridge’s no l’he trobat en cap dels menús que hi ha, però la foto deixa constància de què algún dia aquest entrepà es va servir en aquest lloc. El més divertit, és que l’entrepà porta el cognom del cuiner que el va crear Scott McDonalds. Ui, casi. I’m loving it.
La Richard Nouveau Burger, 175$ d’hamburguesa
La Richard Nouveau Burger, de Nova York
No em digueu que el nom d’aquesta magna haburguesa no us recorda a l’expressió nou ric. I és el que és: un plat per nous rics. Us la podeu mejar al Wall Street Burger Shoppe de Nova York. Els ingredients són, bou de Kobe, foie, tòfona negra a làmines i maionesa daurada de tòfona negra, perquè té làmines d’or comestibles. Una horterada a 175$ la ració. No la serveixen amb patates fregides, però sempre es poden demanar, encara que correu el risc de que us tractin d’ordinaris si preteneu menjar aquesta acumulació d’ingredients tan nobles amb un acompanyament tan poc a l’alçada.
Carn arrebossada de fast food a 219$ la ració
Schnitzel Gold
Les Schnitzel són una de les creacions més conegudes i honestes de la cuina centroeruopea, especialment de les arees de parla alemanya. La coneguda Wiener Schnitzel, de la que es té constància com a mínim des del 1845. Malgrat les diverses elocubracions sobre el seu orígen, pordría ser que fos la cotoletta alla milanese, ha acabat sent la forma tradicional de preparar la carn arrebossada de tota la vida.
Però llavors arriben el senyors de Schnitzel Huber, una cadena de menjar ràpid d’Alemanya i s’inventen la Goldschitzel, al mòdic preu de 150 euros (219$), on la gràcia no està en una qualitat superior de la carn ni un arrebossat en un oli d’oliva net i bo (de fet la Wiener es fregeix en mantega clarificada), sino altra vegada en ingredients com crema de tòfona blanca d’Alba, formatge parmesà, cremade formatge untada, incrustacions de tòfona negra d’estiu i s’ acompanya d’amanida de patates amb olí de llavors de carbassa d’Estiria (ni més ni menys) i reducció de balsàmic, decorada amb or de 24 quirats, ja em diràs a sant de què. Tot aquest arsenal en mans d’un fast food es per posar-se a tremolar.
Bagel de tòfona blanca del Westin New York Hotel, 1.000 $
Un bagel digne de l'aparador de Tiffany
Aquest plat segur que ja no el podeu tastar. Només va estar disponible per esmorzar al restuarant del Westin New York Hotel a Times Square fins el 14 de desembre del 2007. Només estava disponible per esmorzar o en el room service, encara que s’havia d’encarregar amb 24 hores d’antelació. El que el feia tan car era que anava farcit de crema de formatge amb tòfona blanca d’Alba, llavors de goji infusionades amb gelatina de Riesling i fulles de pa d’or. En el seu descàrrec, s’ha d’explicar que tots els beneficis que es van obtenir de la seva venda van anar destinats a Les Amis d’Escoffier Scholarship Fund, una organització dedicada a proporcionar beques per estudiants de cuina
The Zillion Dolar Frittata
Una truita amb caviar i llagosta
Aquesta truita és l’exemple de frikifood per excelència. La truita més cara del món amb permís de les que es fan a la Mère Poulard, restaurant del Mont Saint-Michel. Sis ous, una llagosta i, atenció, 10 unces de caviar sevruga (uns 280 grams). Però es podrà ser cutre!!! Caviar sevruga, quan tothom sap que el bo i car de veritat és el beluga. Una mica més i la fan amb osetra. La Zillion Dolar Frittata es pot menjar al Parker Le Meridien Hotel de Nova York. Deixant de banda que sis ous per a una sola persona són un autèntic atemptat terrorista per al fetge de qualsevol, 280 grams de caviar d’una sola sentada, ni que sigui sevruga, són un excés encara que siguis membre de la mafia rusa que deuen ser els únics amb prous diners i estòmac per demanar-la. I això que la carta del restaurant on es serveix, anima a fer-ho amb un “Norma Dares you to Expense This”. Per als més prudents, o sigui tothom que no sigui un cafre descerebrat, existeix la versió povera, que només costa 100$, perquè només porta una unça de caviar. No cal ser cap geni per inferir que el preu desorbitat de la truita, que és més com una quiche, és a causa d’una desorbitada quantitat de caviar que faria que Greenpeace montés una delegació permanent a les cuines del Nora’s. A 65$ la unça, que diu el xef que l’ha perpretada que li costa, 10 unces són ja 650$. Per si algú s’atreveix a fer-la a casa, aquí hi ha la recepta:
6 ous
1 cda de cibulet picat
1 ½ cullerades de mantega
1 llagosta
5 cullerades de crema de llet
10 unces de caviar sevruga
Preescalfeu el forn. Col · loqueu la llagosta sencera en una olla d’aigua bullint. Bullir durant un minut i a continuació posar la llagosta en un bany d’aigua freda. Treure la cua de llagosta i treure la carn de la closca, mantenint el seu conjunt. Traieu la carn de les pinçes i talleu-la. Escalfeu ½ cullerada de mantega en una cassola petita. Afegiu la crema de llet i portar a ebullició. Cuinar tres minuts mentre es remena. Colar la salsa en un bol i reservar. Trenqueu els ous en un bol. Afegir el cibulet i la meitat de la salsa i batre amb una forquilla. En una cassola escalfeu ½ cullerada de mantega. Afegir la carn de llagosta tallada i ofegar dos minuts. Afegir la barreja d’ou-cebollí i cuineu-ho lentament a foc mitjà fins que estigui ferm, aproximadament cinc minuts. Mentre que la truita es cuina, en una altra cassola escalfar ½ cullerada de mantega i coure la cua de llagosta durant tres minuts. Talleu-la i poseu-la a la part superior de la truita i acabar la cocció al forn dos minuts més. Col · loqueu la truita cuinada en un plat i una cullerada de la salsa restant per sobre. Una tonelada de caviar sevruga per sobre i servir.
Una pizza de 1.000$
Nino Selimaj, inventor de la pizza més cara del món
Aquest senyor de la fotografía és Nino Selimaj, propietari i geni inventor de la pizza més cara de la història. Aquest Lionel Messi de les pizzes, aquest Einstein de la gastronomia mundial va necessitar tot un any sencer de reflexió, per acabar decidint que els ingredients de la seva pizza de 1.000$ serien quantre tipus diferents de caviar, llagosta i crema de llet que, mira per on, són exactaments els mateixos ingredients bàsics que la truita de la que us he parlat abans. La pizza no surt als menús publicats a la seva web, però si aneu a la versió flash i entreu a l’apartat About Me, veureu que se’n parla. Us deixo un vídeo on aquest home que sembla un encreuament entre Al Capone i Cary Grant parla de la seva pizza.
Gelat de 1.000 dolars a Serendipity3
Un gelat que et deixa glaçat
I arribem a les postres. Serendipity 3 és un restaurant de Nova York conegut perquè ha sortit en series i películes. Allà, si es demana amb 48 hores d’anticipació, ja que els ingredients volens des de diferents parts del món, us poden preparar un Golden Opulence Sundae, una copa de gelat valorada en 1.000$. El gelat es va crear el 2005 per celebrar les noces d’or del negoci i el propietari asegura que en venen com a mínim un cada mes. És una copa de cinc boles de gelat amb vainilla de Tahití i cobertes amb xarop de xocolata Amadei Porcelana, que passa per ser dels més cars del món, adornades amb fruites confiatdes, ametlles cobertes d’or comestible, trufes de xocolata i cireres amb massapà. Finalment, es cobreix amb fulles d’or de 23 quirats i flocs d’or i figures de pasta de sucre, que segons sembla poden tardar fins a 18 hores en fer-se i emplatar-se. Però si això us sembla ja una exageració, us quedeu curts. O més ben dit, s’hi van quedar ells, ja que un bon dia van decidir crear un postre no de 1.000$, sino de 25.000$. Us deixo un vídeo de cada un dels postres
Catering Deneuve Bloc 