Tag Archives: Vi

Entrevista a Alice Feiring

10 febr.

Robert Parker es va negar a reconèixer que la gent estigués fent vi per a ell

Alice Feiring (Nova York) ha estat en contacte amb el vi desde la seva més tendra  infància i segurament aquesta sigui la raó de l’amor que li professa. Un amor que la va portar a publicar el llibre La batalla por el vino y el  amor. O cómo salvé al mundo de la parkerización. Topiquejen les cròniques que parlen d’ella, en dir que és una dona fràgil i menuda, ja que es deixen enganyar pel seu aspecte, però si es llegeix el llibre, un s’adona ràpidament que de fràgil res i que més aviat Alice Feiring és una dona que un bon dia va pensar que això que tant estimava estava en perill i va decidir lluitar per recuperar-lo, encara que això signifiqués oposar-se a un home totpoderós com Robert M. Parker Jr.  En definitiva, una cosa que les dones porten fent durant segles. Ha tingut la bondat infinita de concedir aquesta entrevista a Catering Deneuve Bloc, com al seu dia la va tenir Josep Roca, per email, i en la qual es posa de manifest la seva passió i els seus inobjectables coneixements sobre el món del vi.

Josep Roca va dir en l’entrevista recentment publicada a Catering Deneuve Bloc que la globalització del gust en l’elaboració del vi no és responsabilitat de Robert Parker, sinó de la indústria del vi i la seva recerca d’un vi que plagui el senyor Parker. Sota aquest punt de vista, el seu únic pecat seria tenir aquest gust per un tipus de vi en concret i l’autèntic pecador seria la indústria, per seguir-lo cegament només per raons de benefici econòmic.

Bé, és una mica més complicat que tot això. Parker va negar durant anys que tingués cap gust específic que pogués ser seguit. També es va negar a reconèixer que la gent estava fent vi només per a ell. Hauria estat molt més responsable per la seva part haver reconegut la realitat, haver denunciat i potser fins i tot haver deixat de banda les puntuacions. Un cop reconegut això, hi havia diferents passos a seguir, però mai ho va reconèixer i de fet va dir que això no era així. El que va fer, però, va ser emprar a altres persones perquè fessin crítiques. Aquestes persones com David i Antonio tenen paladars molt diferents del de Parker, de manera que d’alguna manera, ha estat molt més difícil per als elaboradors endevinar quina seria la crítica.

Vostè personalment dóna molta importància al procés d’elaboració del vi, des del cultiu en les vinyes fins al treball al celler, i només considera vins reals aquells anomenats biodinàmics o naturals. Té el resultat final alguna importància per a vostè? Vull dir si, al final, el que realment importa no és que un vi sigui realment bo. No és possible tenir un vi realment bo que no estigui fet de forma orgànica o biodinàmica?

Per descomptat que el resultat final és essencial. El gust és la raó per la qual bec! M’agraden els vins fets de forma natural o amb la mínima intervenció possible, perquè saben millor i de forma més viva. Encara no hi ha hagut un vi fet de manera convencional que m’hagi agradat i molt menys que hagi estat feliç de beure. Aquest vi que s’elabora amb llevats, enzims, tanins, àcid, bacteris i amb un control excessiu de la temperatura, així com amb micro oxigenació i osmosi inversa. Bé, doncs aquestes són les raons per les quals m’he convertit en una devota del vi fet amb la mínima intervenció.

És ben conegut el seu estima pels vins del celler López de Heredia. Jo també penso que el Viña Tondonia del 2001 és un gran vi, i quan el pots comprar per 18 euros, això és el que vaig pagar jo per ell fa un mes, és una autèntica ganga. Però ens podria dir altres cellers espanyols que li agraden i per què i què li agrada d’ells?

Encara adoro els vins de López de Heredia. Però beure vins espanyols ha millorat molt des dels temps en què vaig escriure el llibre. Cada vegada bec més vins espanyols. Els vins que m’agraden molt són de Vinos Ambiz, Bodega Marañon, Mendall de Laureano Serres Monteagut, Bodegas Monje, Bodegas Carballo, Tendal, Hermanos Peciña, Benito Santos, Bermejo, Monasterio de Corias, Mengoba, Pedralonga y Gregory Pérez (Luna Beberide) . De fet, la setmana vinent que viatjo a les Canàries per escriure sobre els seus vins.

Fa trenta anys, quan acompanyava al meu pare al celler a comprar vi, si volies un vi de qualitat les opcions eren Rioja o Rioja. Es feia vi a tot arreu, ja que la vinya ha estat un conrreu tradicional a Espanya, però res que no fos Rioja es prenia en consideració. Actualment, els consumidors espanyols i els de tot el món tenen una gran varietat de bons vins per triar, de totes les regions del país i d’un gran nombre de cellers. Creu que és una varietat real, o que és el mateix vi fet en una varietat de llocs diferents?

Si es fixa en els vins que suggeria abans, veurà que vénen de tot Espanya; hi ha una gran varietat de raïm, estils i terrers. El que passa és que són difícils de trobar. Tinc la sensació que ha de ser més fàcil trobar-los als Estats Units que a Espanya. Tinc moltes ganes d’estar a Espanya de nou per veure si trobo els vins a les llistes o a les botigues. Ja l’hi ho diré.

De retorn a l’univers Parker. Aquests últims dies hi ha hagut molta controvèrsia a Espanya per una puntuació inusualment alta donada a un vi de Galícia que es venia als supermercats, i per les sospites que Jay Miller hagués acceptat, suposadament, diners d’alguns elaboradors per tastar i puntuar bé els seus vins. ¿Està vostè al corrent d’això i quina és la seva opinió al respecte?

No estic segura de com una marca propietat de Gallo, un producte molt industrial, va poder aconseguir una puntuació tan alta. El mateix Parker mai donaria a un vi blanc que no considerés de certa dignitat una puntuació per sobre dels 87 punts (tal com em va explicar en el llibre). Jo crec que l’Albariño és digne, però aquest vi no.

Per descomptat que estic al corrent del Panchogate. Estic convençuda que Jay no es va ficar els diners a la butxaca d’una quota administrativa, però certament sembla com si Pancho estigués fent un doble joc, ja que també estava en la nòmina de Parker. Tota la meva opinió es basa en les informacions publicades sense suficient informació propera als acusats, però he de dir que sembla bastant desafortunat. Especialment, em sento molt trista per la desesperació de la gent per les puntuacions. És patètic.

Després de llegir el seu llibre, La batalla por el vino y el amor. O cómo salvé al mundo de la parkerización, l’escena dibuixada al voltant del món del vi és tan catastròfica que de vegades s’assembla bastant a un malson nuclear. Alguna llum per a l’esperança?

El món del vi ha millorat molt en els cinc anys des que el meu llibre va veure la llum. Hi ha més consciència dels vins autèntics versus els vins confabulats. Hi ha més elecció d’estils de vi. Hi ha una major consciència en fer vins amb menys alcohol i més frescos i amb un sentit del lloc de procedència. No és tot fabulós, és clar, però definitivament hi ha més vins autèntics a tot arreu que quan vaig començar a escriure el llibre el 2006.

Si hi ha esperança, de quin costat està? En el dels consumidors, en el dels productors en el dels crítics …

L’esperança la impulsen els que beuen vi, el que fa que aquest sigui un moment molt excitant per al món del vi. Cada vegada més gent vol saber el que hi ha al vi que beu. Vol beure vins amb pocs additius i manipulacions. És bastant interessant que vins que es venen moltíssim en el món dels vins naturals no ho fan a través de llistes i puntuacions, sinó pel boca a boca i per articles en blogs. És un moment molt excitant i el món del vi continuarà convertint-se en més autèntic i més variat i no dominat per un gust i una opinió sobre el que fa gran a un vi.

El seu últim llibre, Naked Wine, encara no ha estat publicat a Espanya. Podria explicar-nos quins són els temes principals que aborda en ell i quines són les diferències més importants respecte La batalla por el vino i el amor. O cómo salvé al mundo de la parkerización?

El primer llibre tractava sobre la dominació d’un únic paladar en el món del vi. Sobre de com un bon dia em vaig adonar que els vins que tant m’agradaven estaven desapareixent per aquesta causa. Així que vaig emprendre un viatge per saber com això era possible i qui estava darrere. Va ser la meva recerca del vi autèntic. Naked Wine és el següent pas. Parla del moviment dels vins naturals, sobre com el retorn a fer vi de viticultura orgànica, sense afegir o treure res, ha tornat a l’ampolla. En un altre viatge personal, explico aquesta història i visito algunes de les persones amb més passió i més talent del món del vi natural, tastant els seus vins i tractant d’imaginar què porta a aquesta gent a elaborar aquests vins "outsider", que altres consideren un risc tan gran. També hi ha un capítol dedicat a la resurrecció d’Espanya i el naixent món del vi natural. Realment espero que el tradueixin, perquè crec que és important per a Espanya sentir com la recerca en aquests països dels vins naturals encaixa en el panorama general.

Anuncis

Gaudir del vi és fàcil si saps cóm (i2)

8 febr.

aromas-vino_thumb[1]Dèiem ahir … que gaudir d’un bon vi depenia d’un grapat de coses importants. Fa uns dies ja vam parlar de la importància de, més enllà de la qualitat del vi, condició que donàvem per descomptada com el valor a l’exèrcit, de com ens arribés envasat el vi pel que fa al format de l’envàs i un cop vam tenir clar que el millor era una ampolla de les de sempre, vam establir que en aquest cas la grandària de la mateixa sí importava a fi que el vi mantingués al llarg de tota la seva vida les millors condicions i que en el moment d’obrir-la no ens emportéssim sorpreses desagradables . Les altres dues condicions que pensavem imprescindibles eren la temperatura de servei del vi i la copa en la què l’anéssim a servir i a beure després. Doncs d’aquestes dues coses parlarem a continuació.

 

La temperatura de servei: desmuntant alguns tòpics

 
icewine_thumb[3]Els tòpics diuen que el vi negre s’ha de servir a temperatura ambient, chambré que diuen els francesos, i el blanc molt fred. Aquesta premissa fa que moltes de les ampolles que ens bevem arribin als nostres llavis a una temperatura inadequada, ja que molts vins blancs arriben massa freds i molts negres, tan calents, que s’assemblen més a un brou que a un vi. En el cas dels vins negres i la seva famosa temperatura ambient, podria ser cert sempre que aquesta temperatura fes referència a la temperatura ambient del celler, entre els 16 i els 18 º C a què es troben la majoria d’ells, sobretot els subterrànis i abans que la instal · lació i l’ús de la calefacció central es generalitzés a totes les llars. Per als vins blancs i rosats, el problema d’arribar massa freds és que perden tota la seva complexitat aromàtica i es tornen absolutament neutres. En aquest cas, frigorífics cada vegada més potents i capaços de recrear el clima antàrtic dins les nostres neveres, tampoc són de gran ajuda, i és que el sorbet de vi és menys aromàtic que el vi en si.
Tinguem clara una cosa: el vi és bàsicament suc de raïm fermentat. I com ens prendríem un suc de fruites i la fruita en general? Doncs més aviat frescos, no? Així doncs, sembla que una temperatura més aviat fresca és la que millor convé al vi. I una petita lliçó de física i química que ens pot ser útil per entendre-ho tot i que he tret d’aquest article:

Pel que fa a la temperatura més alta admissible aquesta ve determinada per la presència en tots els vins d’acetaldehid o etanal. Aquest producte-relacionat amb l’etanol o alcohol etílic, com el seu mateix nom suggereix-és un producte inevitable de la fermentació, pel que està en tots els vins. La seva olor és alcohòlica – "vinosa" – i enfosqueix els matisos aromàtics més nobles, és l’aroma dominant que busquen aquells que beuen els seus negres calents, a temperatura ambient. Aquest compost es volatilitza a 21 º C, llindar en el qual es farà notar, tapant altres aromes més subtils. Per això, haurem  de servir els vins -com a màxim- a uns 18-19 º C, ja que si estem en un menjador actual, on la temperatura no sol baixar d’uns 23-25 ​​º C, el vi pujarà ràpidament un parell de graus tan aviat estigui a la copa. Per contra, la temperatura més baixa raonable per a un vi ve donada per la naturalesa dels seus aromes, el seu contingut en sucre i per la seva estructura tànnica, si bé per a gairebé tots ells es considera que uns 4 º -5 º C podria ser el límit inferior; per sota d’aquesta temperatura, els aromes perden força i expressivitat.

Però si tot el vi està fet de suc de raïm fermentat per igual, llavors, on rau la raó que els vins negres es serveixin menys freds que els blancs? Per respondre a això cal tenir en compte els efectes del fred i la calor sobre el vi, encara que ja podem avançar que el motiu principal està en els tanins, segons s’explica aquí:

La frescor modera les sensacions àcides, els excessos de sucre i la força alcohòlica. Per contra, la calor exalta totes aquestes sensacions i modera l’amargor dels tanins. D’aquesta norma també es dedueix que els vins tànics necessitaran més temperatura i, per contra, els que són més àcids s’hauran de servir més aviat frescos.

Així doncs, us proposo una taula de les que podrien ser les temperatures de servei dels vins, segons tipus, però que no cal prendre’s a ulls clucs, donant cert marge per l’estacionalitat, les condicions del lloc on ens l’anem a beure i, sobretot, el gust personal.

Tipus de vi Temperatura mínima Temperatura màxima
Vins dolços 6ºC 8ºC
Jerez Fino i Manzanilla 6ºC 7ºC
Cava i Champagne Brut 6ºC 7ºC
Champagne Rosée 7ºC 11ºC
Vins licorosos secs 5ºC 8ºC
Blancs secs lleugers 7ºC 10ºC
Blancs secs criança 7ºC 12ºC
Rosats y clarets 6ºC 10ºC
Negres joves lleugers 10ºC 12ºC
Negres joves amb cos 12ºC 14ºC
Negres amb cos reserva 15,5ºC 17ºC
Negres vells 17ºC 18ºC
Oportos 12ºC 16ºC
Madeiras 13ºC 14ºC
Olorosos 14ºC 17ºC
Amontillados 14ºC 15ºC

Per tant queda clar que la temperatura de servei influeix molt en la percepció i les sensacions que el vi ens transmet i que convé, en bona lògica, cuidar-la. Per això, no cal tenir objeccions, si mai ens serveixen un vi massa calent, en demanar una glaçonera per refredar-lo. L’aigua va de meravella per refredar el vi, ja que l’aigua condueix molt bé la temperatura, i si afegim una mica de sal gruixuda, per exemple a l’estiu o si ens anem a beure el vi a la platja, millor. Posar el vi a la nevera una estoneta per refrescar, també pot ser una opció, encara que cal tenir en compte que és més lent i que les neveres refresquen per aire. Amb això últim cal tenir la precaució de no tenir vins a la nevera molt de temps, especialment si ja estan oberts, ja que a la nevera hi ha moltes olors que el poden contaminar.

Les copes: una per cada un o una per a tots

copas-vino-riedel_thumb2[1]Pot semblar una pijada, però la copa té també molta importància en el moment de degustar el vi. A més, un cop el vi està a la copa, és el moment. És quan per fi ens  l’anem a beure i per tant l’elecció de la copa a la que ho anem a fer és primordial. La seva grandària, forma, diàmetre i gruix tindran un notable influència en la nostra percepció de totes les característiques del vi. Un cop escollida, l’haurem, a més, agafar correctament. Però això ho veurem al final. Va ser l’empresa austríaca Riedel, tota una icona pel que fa  a copes de vi, la que  als anys 50, segons sembla, va començar a experimentar amb els tipus de copes que millor convenien a cada vi tenint en compte la varietat de raïm amb la qual s’elaborava. La cosa té la seva lògica, ja que és el raïm la que dóna a cada vi  les seves principals característiques. La conclusió va ser una mica de sentit comú: el contingut determina la forma. I així van desenvolupar copes per a cada vi i han arribat al refinament de tenir copes fins i tot per vins fets amb determinades varietats de raïm independentment de la zona de producció. Vegem breument com cada un dels aspectes esmentats anteriorment influeixen en l’apreciació d’un vi, un cop que  l’hem servit a la copa.

Mida: influeix en la quantitat i qualitat de les aromes que el vi desprendrà i que nosaltres inhalarem. A major grandària, el vi respirarà millor i desprendrà les aromes amb major facilitat. Els vins negres, amb més contingut alcohòlic, aconsellaran copes més grans que els vins blancs que prendrem en copes més petites que realçaran, a més, les notes de fruita. L’altura de la copa també és important ja que com més alta sigui la copa, les olors de flors i fruits, que són més volàtils, es concentraran a la part superior. Si la copa és curta, es destaquen més les aromes de la bóta i l’alcohol, i es queda curta, valgui la redundància, per destacar la resta de les olors. Les aromes més fràgils, com són les flors i els fruits, s’evaporen cap a la vora, mentre que la zona mitjana de la copa es concentren els minerals i al fons els més intensos com són l’alcohol i l’olor de fusta de la bóta on va ser emmagatzemat el vi. Del fons cap amunt les aromes evolucionen així:

Alcohol
Bóta
Minerals
Fruita
Flor

Forma: està íntimament relacionada amb el tipus de raïm amb què està fet el vi que anem a beure, ja que segons quina sigui la forma de la copa, ens  ajudarà a dirigir el vi cap a les parts del paladar i de la llengua que millor captin els punts forts del vi.

Diàmetre: l’amplada de la copa influirà en la posició del cap a l’hora de beure i per tant, igual que la forma, ajudarà a dirigir el vi cap a una o altra zona de la llengua, potenciant la percepció de determinats aspectes del vi que estiguem tastant.

Gruix: el vidre fi i de qualitat és més adequat, ja que és més agradable al tacte amb la boca i no hem d’oblidar que, al capdavall beure vi és una experiència sensorial i hedonista. A més ens permet una comunicació més propera amb el paladar i apreciar millor el color del vi. D’això últim deduïm que, a més, les copes han de ser de vidre transparent, encara que la mateixa Riedel les fabrica en vidre opac, potser per a algun tipus de tast a cegues. A més el cristall fi té menys plom, el que el fa més porós i que les molècules de vi es trenquin al xocar contra les parets de la copa i per tant desprendre molt millor les aromes.
Us deixo un vídeo on s’expliquen les principals copes existents i el vi més adequat per a cada una d’elles, o a l’inrevés.

Finalment donem una ullada ràpida a com hem d’agafar la copa. La copes s’agafen per la tija. És a dir que de sobte, ja veiem una altra característica que ha de tenir una copa de vi: ha de tenir tija. Ho dic, perquè la pròpia Riedel ha començat a comercialitzar unes copes, que respecten el bulb de les seves línies tradicionals, però sense la tija. I la tija ha de ser prou gran per permetre’ns agafar la copa amb comoditat. Si l’agafem pel recipient on s’aboca el vi, la calor del palmell modificarà la temperatura del vi, escalfant-lo, i ja hem vist que és important servir el vi i beure’l a la temperatura correcta. A més, si la copa és de qualitat i per tant porosa, podem arribar a contaminar el vi amb altres olors que hi hagi en la nostra mans, ja siguin de tabac o menjar.

copamal copabien

NO

Segurament s’han quedat coses per explicar i que podria haver estat molt més exhaustiu, però crec que amb aquests dos articles queda clar quins són els aspectes més importants per gaudir d’un bon vi en condicions. Aquesta era l’única intenció.

Gaudir del vi és fàcil si saps cóm (1)

2 febr.

Si preguntéssim a un grup de gent diferent, què és el que creuen que és més important per gaudir d’un bon vi, segurament una gran majoria de les respostes que obtindríem seria una cursileria del tipus fer-ho en bona companyia. I seria una resposta equivocada. Per gaudir d’un bon vi hi ha, al meu entendre, quatre condicions primordials: que el vi sigui realment bo (una obvietat, ho reconec), que s’hagi embotellat, tapat i emmagatzemat d’una forma correcta, que la temperatura de servei sigui la adequada i que la copa en la que ens  l’anem a beure sigui la que millor s’adapti a les característiques del vi que ens disposem a prendre, perquè l’experiència sigui completa. Si a més, la companyia acompanya, valgui la redundància, millor que millor, però si no es donen les quatre condicions anteriors, probablement l’experiència no sigui del tot gratificant. Òbviament, la primera de les condicions anunciades és la més important, i com més pes tingui, és a dir, com millor sigui el vi, més necessàries es fan les altres tres.

Doncs avui m’agradaria parlar precisament d’ampolles, copes i temperatures de servei per a un bon gaudi del vi. Com el tema dóna per parlar-ne llargament, ho faré en dos lliuraments. La indústria alimentària, sempre tan atenta a la nostra comoditat i felicitat, com gairebé sempre que toca productes nobles, ja sigui el vi o qualsevol altre, l’acaba espatllant. Cal tenir en compte que, quan parlem d’indústria alimentària, òbviament estem parlant d’un plantejament on prima el rendiment i les vendes per sobre de la qualitat. I per tant, aspectes com el màrqueting i fer un producte que sembli “guai”, en el súmmum de la modernitat i que entri per la vista, són molt apreciats. Encara que siguin una cagada, insisteixo. No és que als elaboradors de productes de qualitat no els agradi guanyar diners o que tinguin la curiosa propietat de poder alimentar-se, ells i les seves famílies, de l’aire, el que passa, en el fons, és que són uns romàntics que prefereixen fer un bon producte a un producte que es vengui molt. ¡Quins pebrots! Així que us indicaré tres coses que un bon elaborador de vi no farà mai, i malgrat tot seguirà guanyant-se la vida.

La galeria dels horrors

De d’alt a baix, tenim vi envasat en tetrabric, vi envasat en llauna i una ampolla molt fashion i molt cool de cava que porta el got incorporat. El vi que s’envasa en tetrabrik és normalment un vi de taula que no acostuma a tenir molt interès, un vi “conservat”, per dir-ho d’alguna manera. El principal problema amb el tetrabrik és que el vi està en una atmosfera inert. El vi és un organisme viu, i un cop en ampolla segueix evolucionant. En el bric, no crec. Beure vi en una llauna és tot el contrari a beure vi. En lloc d’usar una copa bevem directament de l’envàs, el que es pot considerar tota una modernor, però cal tenir en compte tot el que ens perdem: no veiem el color del vi ni podem apreciar les seves aromes. A més, si feu la prova, veureu que en obrir la llauna, aquesta emet el mateix espetec que quan obrim una llauna de refresc. Això és perquè moltes vegades es fan servir gasos conservants durant l’envasament. Finalment, tenim aquesta ampolleta de cava que va amb la copa incorporada. De fet és el mateix que la llauna, encara que l’aspecte sigui més amable, ja que la copa s’acobla a l’embocadura de l’ampolla, no s’aboca el contingut de l’ampolla a la copa, de manera que un cop més ens perdem els aspectes olfactius i de color del vi.

L’ampolla no ho és tot

Així que el millor per gaudir d’un vi és que vingui en una ampolla com déu mana. Però atenció, que amb les ampolles també cal tenir certa cura. En principi el pitjor enemic per a un vi és l’oxigen, la temuda oxidació que fa que un vi acabi picat. El causant de l’oxidació és l’aire que queda al coll de l’ampolla, entre el suro i el vi pròpiament dit. Aquesta quantitat d’aire és pràcticament igual en totes les ampolles de vi, siguin de la mida que siguin, però com el contingut de vi és major en les ampolles més grans, la proporció oxigen / vi és més gran en favor del primer com més petita sigui la ampolla, amb la qual cosa es dedueix que el perill d’oxidació és precisament més gran com més petita sigui l’ampolla. És per aquesta raó per la qual les mitjes ampolles o els “benjamins” de cava, s’oxiden amb més facilitat i en ampolles amb molts anys, de vegades el vi està en mal estat. Els principals mides d’ampolles són els següents:

En principi, sembla que la millor relació d’entre contingut d’oxigen atrapat a l’ampolla i contingut de vi es dóna en les ampolles de tipus màgnum. Us deixo aquest vídeo, com sempre del programa En Clau de Vi de TV3, on es comenten aquests mateixos aspectes que acabo d’explicar.

I de moment ho deixem aquí i en el pròxim post tractaré de fer una aproximació a tot el referent a les temperatures de servei i a quina copa és la més adequada per a cada tipus de vi.

Entrevista amb Josep Roca

15 des.

En el futur, el consumidor exigent buscarà en un vi la honestedat

josep_rocaJosep Roca i Fontané (Girona 1966)  és el somelier, cap de sala i copropietari d’El Celler de Can Roca, junt amb els seus dos germans. Però és molt més que això. És una de les persones que més hi entenen de vins, i segurament no només de l’Estat espanyol. Però altre cop, dir-ne només això és quedar-se curt. Josep Roca té una sensibilitat especial per a tot el què fa referència al vi i per parlar-ne. Una sensibilitat que ve de la passió, però també del coneixement profund de la realitat de tot el que envolta aquest món. Distingit amb el Premi  Nacional i Memorial de Gastronomia com a millor somelier l’any 2010, ha tingut l’amabilitat inmensa de contestar les preguntes, que via correu electrònic, li vam plantejar des d’aquest bloc, i on parlem d’algunes qüestions de present i de futur sobre el món del vi.

Robert Parker sempre parla del món del vi com un mercat cada cop més competitiu, i el 2004 va predir que la competència per poder accedir i comprar els millors vins creixeria de forma exponencial amb un alça espectacular dels preus. En quina mesura creu que s’ha complert aquesta predicció o que es complirà en el futur?

Imagino un futur amb preus més raonables que en l’actualitat. El consum a nivell mundial està baixant, i tot i les noves embranzides vingudes del comerç asiàtic, la necessitat de rotació dels vins i els excedents actuals ens portaran a la competitivitat i a una racionalització dels preus. Tot i això, els vins d’elit es mantindran amb el mateix nivell inaccessible pels verdaders aficionats al vi. El ritual del luxe i de pagar-lo estarà només a l’abast dels països emergents.

Podem seguir pensat en el vi com un producte en mans de productors romàntics enamorats del seu terroir o per contra és cada cop més un negoci, com pensa Parker?

Per sort, en el vi hi haurà igualment les dues velocitats de creuer. Una mirarà a la vinya i es farà en petit format, amb llevats indígenes, amb risc i romanticisme. Talment com un jardiner, buscarà el seu paisatge somniat dins de la seva ampolla de vi. L’altre format estarà més vinculat a l’empresa, al negoci i a la regularitat en el gust, amb ajuda de la industria alimentària amb totes les seves causes i conseqüències: accessibilitat, estandardització del gust, minimització del cost, influència del màrqueting,…

Quin paper creu que juga o pot jugar internet amb el vi? Pot pasar el mateix que amb la gastronomia, on han proliferat milers de blocs, i la gent cada vegada sembla més interesada en anar als restaurants a fer fotos del què menja que no pas a menjar?

Un paper important, des de la informació, a la formació i a la divulgació del món del vi; des dels productors, prescriptors, negociants i consumidors. Internet és una eina extraordinària; ens ofereix el món del vi a l’abast d’un teclat i una connexió. Podem conèixer i gaudir de manera interactiva amb qualsevol llogaret del món a l’instant i fins i tot observar via Googgle Earth les vinyes d’arreu del món! És un luxe, la seva utilització, al mateix temps que una oportunitat de conèixer a tants aficionats i especialistes del vi que mostren el seu treball, talent i esforç en els blocs. La gastronomia està en alça i amb les noves tecnologies podem aprofitar tota l’experiència per compartir-la, gaudir-la, desar-la o estudiar-la. Una situació nova i rica que ens deixa una eina fantàstica amb què poder expressar i immortalitzar moments gastronòmics. Les fotos en els restaurants són ja habituals i entenc la curiositat de la gent per guardar el màxim de records de la seva experiència. Els restaurants podem agrair a qui vingui amb els sentits oberts i la dedicació i sensibilitat per compartir la seva experiència.

Segons el seu parer, quina serà la tendència en la elaboració de vins en el futur? Vins joves per a un públic menys iniciat i amb menys poder adquisitiu i vins més estructurats per paladars més exigents i més pressupost?

Vins amb diferents estils, segons la manera de fer de qui l’elabora. Vins de petits productors amb diferents maneres de plantejar el treball a la vinya i al celler i vins de grans produccions amb productes guiats des del recolzament de la industria.

No necessàriament els vins joves han de ser per gent jove i els vins amb cos per gent més exigent. Al public menys exigent se li oferiran vins maquillats  i conduits, golosos i accessibles, però també densos i amb càrrega aromàtica intensa. És probable que els paladars més exigents busquin més naturalitat en el procés d’elaboració, més subtilesa i més autenticitat en l’expressió dels territoris de procedència. No sempre més vol dir millor. En el futur, el consumidor exigent buscarà en un vi la honestedat.

França seguirà sent la referència mundial? Quines seran les zones de producció que dominaran el mercat en el futur?

França segueix sent la referència històrica amb criteri de qualitat més ben conduïda. No podem dir que sigui la millor, en tot cas, gaudeixen de reconeixement gracies a l’enllaç de generació rere generació amb dedicació intencionada. També és cert que les condicions climàtiques difícils obliguen a més observació i és probable que ara, les zones del sud d’Europa tinguin una petita revolució millorant la comprensió de les seves vinyes i els hàbits d’elaboració.

En quan al preu i la competitivitat, Xile, Argentina, Austràlia i Sud-àfrica gaudiran d’una situació privilegiada i seran la màxima competència pels nostres vins.

A nivell de qualitat, les zones europees seguiran marcant el seu nivell de singularitat, però de la mateixa manera que les zones històriques mantindran el seu reconeixement, també hi haurà lloc per a petites sorpreses en zones poc valorades fins ara amb personatges extraordinaris, radicals i autèntics a Trentino, Arbois, Savoie, Tavel, Etna, Monterrei, Ribeira Sacra, Salta, etcètera.

Segons els seu parer, quines són les zones on actualment es fan els vins més interessants a nivell mundial, espanyol i català, i quines creu que seran les properes zones emergents de les quals cal estar pendents?

Les zones històriques com Borgonya i Mosel-Saar-Ruwer, Nahe, Rheingau, Barolo, Porto, són part de les meves preferències internacionals. A nivell nacional, gaudeixo del redescobriment del Priorat amb aquesta segona generació amb criteri de qualitat, la renovació de l’elegància en els vins de Rioja, i el patrimoni descobert de Galícia amb blancs i negres singulars. Cal estar pendent del treball al nord d’Espanya, en zones fredes i en alçada, al igual que a les muntanyes de la Sierra de Gredos, a la Contraviesa i  l’Alpujarra i com no, a l’Empordà en plena efervescència i engrescament qualitatiu.

Quina importància otorga vostè a tot el procés d’elaboració d’un vi per valorar-lo? Em refereixo a la contraposició entre els dits vins naturals, defensats per gent com Alice Feiring, i els vins dits moderns, en l’elaboració dels quals s’empren tècniques innovadores i alta tecnologia. De tots és sabut que un dels vins preferits de vosté és un vi biodinàmic (Clos Coulée de Serrant, de Nicolas Joly). O a la fi, el que compta és el resultat final independentment de com s’hagi aconseguit?

Tot sovint em plantejo les preferències i gaudeixo de la diversitat dels estils. M’agrada la sinceritat i la idea conceptual prèvia al vi. Qui el fa, a on el fa i per què el fa d’una manera o l’altre, i m’agrada poder trobar-hi el sentit, la sinceritat i l’honestedat. Valoro el risc i la valentia dels elaboradors dels vins dits naturals, però també entenc la bona utilització de la ciència empírica en l’elaboració dels vins. Puc gaudir a l’hora d’un Substance de Selosse com a exemple d’imperfecció màgica i entendre també la recerca i excel•lència d’un Harlan Estate que ratlla la perfecció.

Cal gaudir del ventall ample i buscar en tots els seus plecs, el per què, el com i fer les preguntes, tot buscant i gaudint de les respostes.

Les dues recents polèmiques que han sorgit al voltant de l’univers Parker i The Wine Advocate (l’otorgament d’una alta puntuació a un vi gallec que es venia als supermercats i que ni era fet amb varietats autòctones, i els pressumptes cobraments per part de Jay Miller de comissions per catar vins de determinades bodegues) creu que en poden erosionar la credibilitat o per contra creu que Parker i The Wine Advocate són marques tan consolidades que ni ho notaran?

Crec sincerament que Parker es un personatge important i irrepetible. No és ell el problema de l’estandarització del gust i de la recerca de la industria del vi d’escollir un vi que li plagui. Ell és conseqüent i mostra un estil i un gust definits. Val a dir, que tots els vins que ell, no els seus col•laboradors, si no ell, ha marcat amb 100 punts, son vins extraordinaris. A Burdeos i al Roine li haurien de fer un monument. Un cop ell va decidir tastar només les zones i els vins que li agraden, la influència de la seva guia i la responsabilitat caiguda en altres persones poden marcar una altra manera de fer o de comportar-se. Tot i que fa poc vaig estar amb ell a New York, no conec prou a Jay Miller, però no crec que es deixi entabanar per comissions. És possible que hagi actuat amb ingenuitat en les seves visites a Espanya. En tot cas, ha estat un bon periodista pels vins del nostre país. Mai abans s’havien puntuat tant bé els vins a la guia quan els tastava Parker…

No creu, jo sí, que tot això dels rankigs, llistes, puntuacions i estrelles no porta a cap lloc i que la gent avui en dia ja no vol o necessita prescriptors? Personalment penso que en el món de la gastronomia en general, i en particular en el del vi, és reduccionista i empobridor, ja que moltes vegades cal coneixer les petites històries que hi ha darrera de cada elaborador i hi ha aspectes relacionats amb la cultura i el territori que un barem de puntuació molt sovint no tindrà en compte.

Estem envoltats d’una cultura anglosaxona que valora i quantifica i busca líders d’opinió en un món tant divers i confús com és el gastronòmic. Els rankings no volen saber de matisos, van de cara al gra i tot sovint es deixen detalls i descontextualitzen les realitats. Nosaltres al restaurant, prou que ho sabem i ho vivim. La societat de consum ens hi aboca. La necessitat de saber molt de tot en l’àmbit gastronòmic redueix la informació i focalitza en la numeració les importàncies. Hi ha una part de món que necessita i busca això, l’altra, busca els petits contes i nosaltres, els sommeliers, estarem a punt per ajudar als petits viticultors i ser narradors de contes, amb el vi com a protagonista, amb molt de gust.

Per acabar, ens podria recomanar un vi, de preus assequible si us plau, que no ens deixarà indiferents?

Un vi català

Clos Lentiscus Blanc de Noirs 2007
Can Ramón Viticultors del  Montgrós
D.O.: Penedès
Varietat: Sumoll
12 % Vol
Preu: 12,00 €
lentiscus

Un vi espanyol

Finca El Carril 2010
Bodega Iniesta
Varietat: Macabeo
12,5 % Vol
D. O.Manchuela
Preu: 7,20 €
finca-el-carril-2010-blanco

Un vi extranger

Les Foulards Rouges Glaneuses 2010
Les Foulards Rouges
Varietat: Garnacha i Syrah
13 % Vol
D.O.  Côtes du Roussillon

Preu: 12,00 €

glaneurs

A propòsit d’Alice (Feiring)

15 nov.

En Clau de Vi, programa que TV3 emet els diumenge a la nit

L’altre dia us parlava del llibre d’Alice Feiring La batalla por el vino i el amor o Cómo salvé al mundo de la parkerización, en el que la seva autora parla de la globalització del món del vi i de com cada vegada més vins es fan amb la intenció d’obtenir molts punts Parker i s’utilitzen mètodes que desposseeixen als vins de totes les peculiaritats del terrorir. Els anomenats vins “moderns” en contraposició amb aquells que s’elaboren seguint els mètodes tradicionals, que anomenaríem vins “clàssics”.

Doncs bé, diumenge passat, en el programa de TV3 En Clau de Vi, precisament van abordar aquest tema, amb un reportatge centrat en dos productors de la Rioja, que resulta que també s’esmenten al llibre de Feiring: Fernando Remírez de Ganuza, que elabora riojas dels denominats “moderns” i María José López de Heredia que elabora riojas “clàssics” (Vinya Tondonia i Vinya Bosconia). El programa, que podeu veure en el vídeo publicat al final del post, no pren partit per cap dels dos mètodes, però és exemplar a l’hora de mostrar les diferències entre les dues concepcions i sobretot les dues intencions i fins i tot de les dues sensibilitats sobre el vi. Si heu llegit el llibre recononeixereu moltes de les coses que en ell s’expliquen i si no ho heu fet, el reportatge resulta igualment il·lustratiu.

 

Com sempre, recordeu que podeu veure tots el videos del bloc a Catering Deneuve TV

Parker prediu el futur

4 nov.

L'ampolla que té Parker a les mans us pot costar 4.000 euros en un restaurant

A la xarxa he trobat una cosa que m’ha semblat curiosa. Robert M. Parker Jr, el gurú mundial del vi, fa 12 “prediccions audaces sobre canvis sísmics que, segons sembla, influiran en com anem a comprar vi, el vi que comprarem i quant en pagarem”. M’ha semblat curiosa, perquè algú que s’ha inventat un escala en base a 100 punts per otorgar qualificacions als vins que prova, i que otorga puntuacions precises i exactes, de repent decideix treure la bola de vidre i fa una dotzena de prediccions de com evolucionaran alguns aspectes de la indústria del vi i, oh maravella, fins i tot s’atreveix a predir els vins i les zones que seran tendència els propers anys. O sigui, es permet el luxe de predir per on anirà el gust del consumidor. Si prenem per certes les paraules d’Alice Feiring, que acusa Parker d’imposar el seu gust, o sigui, els vins que a ell li agraden com aquells que cal beure, se li haurà de reconeixer a Parker la capacitat de posar de moda tal o qual vi i tal o qual zona de producció, i sent malpensat, podriem dir que de les prediccions 6,7, 8 i 9 ja se n’encarregarà ell de què es facin realitat. De la resta, la més aterridora és la de que els taps de suro desapareixeran en favor, no us ho perdeu, dels taps de rosca. Com si enlloc de vi tinguessim una ampolla de Seven Up.

Aquestes prediccions les he tretes de Food&Wine on les podeu trobar en el seu original en anglés, formulades pel nostre Nostradamus  el 2004 i, segons sembla, s’han de materialitzar el 2015, pel qual falta poquet. La traducció l’hem feta entre Google Translator i un servidor, o sigui que és més aviat matussera. Les meves més sinceres disculpes.

Fotograma de Sideways ("Entre copas" on el protagonista despotrica del cabernet franc, un dels raïms que menys agrada a Robert Parker. Curios, no?

Diu Robert Parker que:

Les prediccions són sovint deixadament posades en circulació junt amb les llistes, ja que poques persones les recorden 10 anys després. Qui es queixarà a l’autor una dècada després de les seves estúpides observacions? No obstant això, confesso que he pensat a consciència les següents 12 prediccions. I d’altra banda, estic segur que es faran realitat més aviat que tard.

1 La revolució en la distribució

La meva predicció és el col · lapse total de la intricada xarxa de tres nivells del sistema de distribució de vi als Estats Units. El procés actual, un llegat de l’època de la prohibició, exigeix ​​que tots els vins estrangers han de ser portats al país per un importador, que els ven a un majorista, que els ven de nou a un minorista. La majoria dels cellers dels EUA ven directament a un distribuïdor, que al seu torn ven els vins a un minorista. És un sistema absurdament ineficient que costa molts dòlars dels consumidors. Aquest enfocament tant restringit (doneu-ne la culpa a  a tots els grups de pressió finançats pels venedors de licors i vins a l’engròs) està arribant a un dramàtic final, en part per la relativa facilitat de comprar el vi a través d’internet. Diferents opinions de la cort federal en l’última dècada han assegurat que finalment el Tribunal Suprem haurà de pronunciar-se sobre si els cellers poden vendre directament a qui vulguin, tan si es tracta d’un majorista, un minorista o un consumidor final. Imagini, si pot, un gran castell de Bordeus, una finca petita al Piemont o un celler petit, artesanal a Califòrnia venent del 100 per cent de la seva producció directament als restaurants, minoristes i consumidors. Crec que serà possible abans del 2015.

2 Les webs dedicades al món del vi enfortiran el seu domini

Taulers de missatges d’internet, els llocs web a mida per als frikis del vi i els llocs web de tots els cellers del món difonen de forma instantània informació sobre nous vins i nous productors. Avui dia vivim el regne dels usuaris adictes al ciberespai i al hardcore d’internet,  i aquests llocs es convertiran en el corrent principal en 10 anys. Una reguitzell molt més democràtic i obert d’experts, consultors, especialistes, assessors i nerds loquaços del vi assumirà el paper de les publicacions especialitzade sobre el vi que es publiquen avui en dia.

3 Començarà una guerra mundial d’ofertes pels millors vins

La competència pels millors vins del món s’incrementarà de manera exponencial. Els vins de producció més limitada seran cada vegada més cars i més difícils d’obtenir. El creixent interès pel bon vi a Àsia, Amèrica del Sud, Europa Central i Oriental i Rússia farà que les coses encara siguin pitjors. Hi haurà guerres d’ofertes en les subhastes dels pocs exemplars de vins molt elogiats i de producció limitada. No importa com d’alts semblin avui en dia  els preus  per als vins de les vinyes més sagrades, que representen només una fracció del que aquests vins costaran dintre d’una dècada. Els nord-americans poden cridar tant com vulguin quan mirin els preus futurs dels millors Bordeus del 2003 (una mitjana de 4.000 $ per caixa), però si els meus instints són correctes, dintre de 10 anys una gran collita costarà més de  10.000 $ la caixa … com a mínim. És simple: la quantitat d’aquests grans vins és limitada i la seva demanda  serà com a mínim 10 vegades més gran.

4 França patirà una sotregada

La globalització del vi vol dir moltes coses, la majoria de les quals són una mala notícia per al país històricament més conegut per produir els millors vins del món: França. El sistema de castes francès serà cada vegada més estratificat i el cinc per cent de les finques elaboraran els vins més atractius i obtindran cada vegada preus més astronòmics per ells. No obstant això, l’obsessió de França amb la tradició i la necessitat de mantenir l’status quo es traduirà en la fallida i el col · lapse de molts productors que es neguen a reconèixer la naturalesa competitiva del mercat mundial del vi.

5 La fi del tap de suro

Crec que els vins embotellats amb taps de suro seran minoritaris el 2015. La indústria del suro no ha invertit en tècniques que evitin restes de suro en el vi per culpa de  la humitat, els  fongs i olor d’humitat de soterrani, que malmeten un 15 per cent de totes les ampolles de vi. Les conseqüències d’aquesta actitud de laissez-faire seran dramàtiques.

El tap de rosca Stelvin

Cada cop més els cellers es decanten per taps de rosca per als vins que han de ser consumits dins dels propers 3 o 4 anys (al voltant del 95 per cent dels vins del món). Aquesta tendència s’accelerarà. Stelvin, el tap de rosca escollit per la indústria, es convertirà en l’estàndard per a la majoria dels vins del món. L’única excepció seran els grans vins de 20 a 30 anys, que seran embotellats principalment amb taps de suro, encara que fins i tot els fabricants d’aquests vins poden tenir problemes amb els consumidors, si la indústria del suro no soluciona el problema dels taps defectuosos. Els taps sintètics, per cert, no són la solució. No funcionen i no poden competir amb els taps de rosca Stelvin.

6 Espanya serà l’estrella

Veurem Espanya  remuntar el vol. Avui dia està emergint com a líder en la qualitat del vi i la creativitat, combinant les millors característiques de la tradició amb una filosofia vinícola moderna i progressista. Espanya acaba de sortir d’un llarg període d’elaboració del vi en cooperatives que valorava la quantitat per sobre de la qualitat i ha començat a reconèixer que posseeix vinyes molt antigues amb un potencial gairebé il · limitat. Els cellers espanyols no estan atrapats ni per la història ni per la necessitat de mantenir el status quo que en l’actualitat frustra i inhibeix tants productors francesos. El 2015, les àrees que tradicionalment han produït els millors vins d’Espanya (Ribera del Duero i Rioja) hauran d’assumir  un paper secundari darrere de regions com Toro, Jumilla i el Priorat.

7 El malbec la farà grossa

L’any 2015, la grandesa dels vins argentins elaborats a partir del raïm malbec serà un fet. Aquest varietal francès, que ha fracassat tan estrepitosament en el seu feu de Bordeus, ha assolit cotes alarmants de qualitat a l’Argentina. Ja s’està produint tan malbec barat com deliciosos,  majestuosos i profundament complexos malbecs fets a partir de vinyes de gran altitud, i  per al 2015 aquest raïm llargament ignorat tindrà un lloc garantit al panteó dels vins nobles.

8  La costa central de Califòrnia dominarà Amèrica

Busqui els vins de la costa central de Califòrnia (una regió enorme que va des Contra Costa fins a Santa Bàrbara) que ocuparan un lloc al costat dels vins  sagrats de les  valls de Napa i Sonoma. Cap regió vitivinícola als Estats Units ha demostrat tant progrés en la qualitat i potencial per a la grandesa com la costa central, amb els seus varietals del Roine, i la regió de Santa Bàrbara, on les varietats de la  Borgonya, chardonnay i pinot noir, es planten en els seu clima més fresc.

9  El sud d’Itàlia ascendirà

Mentre que pocs consumidors es podran permetre el luxe del profonds barolos i barbarescos del Piemont (que seran objecte d’una demanda per part de  tots els fanàtics del món de 10 vegades el que veiem avui en dia),  àrees com Umbria, Campania, Basilicata i les illes de Sicília i Sardenya es convertiran en noms molt coneguts l’any 2015. La revolució vitivinícola en curs a Itàlia continuarà i la seva recompensa serà cada vegada més evident durant la pròxima dècada.

10 El vi jove trobarà un públic més ampli

Tenint en compte l’estil cada vegada més divers dels aliments que mengem, així com l’abundant varietat de sabors al plat, hi haurà més i més vins que ofereixin bouquets sorprenentment purs i sabors no marcats per la criança en fusta. Els blancs nítids, vius i afruitats, i saborosos i sensuals negres seran cada vegada més demandats el 2015 del que ho són el 2004.  La fusta encara tindrà importància per a la gent gran, així com varietats de vins que es beneficien de l’edat, però seran vins que representaran només una petita part del mercat.

11 El valor serà valorat

Malgrat la meva ombrívola predicció sobre el cost prohibitiu dels vins més grans del món, hi haurà més vins d’alta qualitat de baix preu que mai. Aquesta tendència estarà marcada principalment pels països europeus, tot i  que Austràlia seguirà exercint un paper molt important. Austràlia ha perfeccionat l’agricultura industrial: cap altre país sembla capaç de produir un vi de $ 8, tal i com ho fa ella. No obstant això, molts d’aquests vins són simples, amb gust de fruita i una mica impersonals. Austràlia haurà de millorar el seu joc i crear vins accessibles amb més caràcter i d’interès per competir en el mercat mundial d’aquí a 10 anys.

12 Diversitat serà la paraula

El 2015, el món del vi serà encara més divers. Veurem vins de qualitat dels llocs més inesperats, com Bulgària, Romania, Rússia, Mèxic, Xina, Japó, Líban, Turquia i potser fins i tot la Índia. Però crec que encara que s’afegeixin tots aquests nous productors, el mercat no assolirà el punt de saturació, ja que un nombre cada vegada major de la població mundial tindrà el vi com la seva principal beguda alcohòlica.

La defensora del vi nu

31 oct.

El penúltim llibre dAlice Feiring

Quantes vegades hem sentit i/o llegit que el vi és un element viu pràcticament orgànic, que a més a més de despertar-nos emocions i fer-nos sentir bé (Catering Deneuve recomana sempre que beveu amb moderació), té la capacitat de explicar-nos les carecterístiques del territori, el terroir del  què parlen a França. Les diferents varietats de raïm amb que s’ha fet també ens parlen de la història del lloc, i finalment els mètodes emprats pel bodeguer també acaben per donar una personalitat única i diferenciada a cada vi. Un cop l’enòleg l’ha parit i embotellat, el vi ha nascut per a que ens els bevem. Després segueix evolucionant i es fa gran, fins que, finalment, comença a morir, i si mirem de veure’ns-el massa tard, segurament ja haurà pedut el seu vigor juvenil o haurà deixat de ser un madur atractiu, per convertir-se en un vell decrèpit que no s’aguanta els pets. Igualment, al voltant del vi hi ha molta poesia, a vegades ratllant qüasi bé la cursileria, que ha fet que molts dels personatges que són al seu voltant, sempre hagin estat considerats uns romàntics incurables, que a més a més es dedicaven al vi pràcticament per amor a l’art, ja que segons sembla aquest era un món en el que era complicat guanyar diners. Complicat fins que a principis de la dècada del 80 del segle passat, irromp la figura de Robert M. Parker Jr, un senyor que no fas pas gaire va gosar otorgar 90 punts a un vi gallec fet amb palomino que és una varietat pròpia d’Andalusia i que es ven als supermercats per 1,5 euros. També conegut com The Wine Advocate,  el seu criteri es converteix en dogma, i els vins que ell recomana es començen a vendre com l’escuma. Parker és el creador d’un sistema de punts, segons el qual, per sobre de 90 punts són considerats molt bons i  a partir de 95 excepcionals. Cada cop més,  un gran nombre de viticultors i bodeguers frizen perque Parker valori els seus vins i els otorgui una puntuació per sobre dels 90. Això ha portat, i aquest és el punt de partida de La batalla por el vino y el amor d’Alice Feiring que porta l’eloqüent subtítol o Cómo salvé al mundo de la parkerización,  a que cada cop més tots els vins tractin d’afalagar el paladar del senyor Parker i per tant, segons opinió d’Alice Feiring, s’hagi produit una pèrdua de diversitat , que cada cop més tots els vins s’assemblin i que “todos los vinos que probaba explotaban en mi paladar y se convertían en una bomba frutal y pegajosa, dominada por la vainilla y las almendras aplastadas, toqueteada y amañada por la tecnología y la química”.

Sí, ja ho sé, però el llibre val la pena

De entrada cal deixar clar que el llibre no és un alegat contra Robert Parker, el crític. No hi ha res personal. Al contrari, Alice Feiring no té cap problema en reconeixer els mèrits del de Maryland i com d’important va ser la seva aparició en el món del vi, en un moment en què la crítica de vins estava en mans de la indústria i del poderós Wine Spectator.  Per cert, ell reconeix en una conversa que l’autora reprodueix, que sí s’ha fet ric amb el vi. El llibre està a favor d’una manera tradicional de fer vi, que posi de manifest la personalitat de la zona de producció, fet amb les varietats pròpies de cada zona amb ceps propis i no clonats, d’acord amb la història de la bodega i que, en definitiva, tregui a la llum l’ànima del vi (el que deiem de la poesia). A favor del conrreu orgànic de la vinya,  i en l’extrem dels extrem fins i tot del conrreu biodinàmic, com a manera de preservar el territori i la qualitat del vi.

Però també és un llibre que va a la contra. Contra els bodegeurs que només es prepcupen d’agradar Parker (i quina culpa en té ell?), contra les empreses que ofereixen mètodes i productes químics als bodeguers perque que els seus vins tinguin molts punts Parker i no se n’amaguen, contra els que tracten les seves vinyes, buscant la màxima rendibilitat, amb adobs químics industrials, que a la curta modifiquen les característiques de color i gust de les varietats i que a la llarga malmenten la terra on es conrreen. Contra els que fan servir  llevats industrials, tècniques com la microoxigenació, i els que fan servir barriques de fusta nova i molt torrada, cosa que ella considera un autèntic anatema. Contra aquells que busquen fer vins sempre iguals perquè creuen que és el que vol el consumidor, vins on l’anyada no compti per res, perquè el que t’ha tret el clima to dóna la química i la tecnología. I quedin clares dues coses: en cap cas Alice Fiering parla de vins de supermercat sino de súper vins, cars i coneguts i denominacions d’origen de prestigi. I tampoc és només una qüestió de gust o de paladar. És un problema més holístic, com la biodinàmica. És el mateix punt de vista que el documental de JonathanNossiter Mondovino. No es tracta de què alguns els agradi el vi d’una mena i als altres d’una altra. El que està en joc segons Feiring és el vi en ell mateix. De seguir així les coses, el vi tal i com el vam coneixer un dia, està a punt desapareixer.

Alice Feiring no és critica de vins. És algú que escriu sobre el vi i el seu món, que és quelcom molt diferent.  Com a bonus track, cal dir que el seu llibre, és també un relat de les aventures i desventures dels diferents viatges que va fer per França, Espanya, Itàlia i els Estats Units, per poder escriure’l.

Fitxa del llibre

La batalla por el vino y el amor o Cómo salve al mundo de la parkerización

Alice Feiring

Juny 2010
Tusquets Editores
Los 5 Sentidos 46
ISBN: 978-84-8383-246-2
304 pàgines
19,23 € (IVA no inclós)

Ps.- Catering Deneuve no obté cap benefici de les vendes dels llibres que d’aquí es parli i que es facin seguint algún dels links que posem només per la comoditat dels nostres lectors. Això no vol dir, senyors i senyores de les editorials i dels lloc de venda online, que no estiguem disposats a percebre una justa i modesta comisió si algú compra algún dels seus llibres. Però si alguna vegada passa, els nostres lectors en seran oportunament informats.

Vi a Cadaqués: recuperar la tradició per recuperar el territori

15 oct.
Tot l’Empordà, al nord-est de Catalunya a prop de la frontera amb França, ha estat una zona tradicional del cultiu del cep i d’elaboració de vi. Si bé és cert que no sempre ha estat un vi de qualitat, això sí, amb honroses excepcions. Fins i tot als pobles més remots d’aquesta comarca, el cultiu de la vinya era present i conformava el territori. Un bon exemple és Cadaqués, el municipi més oriental de la Península ibèrica, i en l’actualitat més conegut per ser dels pocs pobles de la destrossada Costa Brava que es conserva, més o menys bé, encara que la massificació que pateix a l’estiu posa en perill  a poc a poc tal condició. Cadaqués també ha estat un fort pol d’atracció per a artistes de tot el món i de totes les disciplines, sobretot després que Salvador Dalí s’instal·lés al proper paratge de Portlligat. A Cadaqués, doncs, també es va conrear cep i es va elaborar vi, segurament per l’impuls del veí monestir de Sant Pere de Rodes, senyor de gran part de la terres que ara formen part del parc natural del Cap de Creus i després que el mateix monestir propiciés una gran desforestació d’àrees poblades per alzines i alzines sureres. El 1716 hi ha documentades 154 hectàrees de vinya que van arribar a ser, amb alts i baixos en els anys intermedis, 376 l’any 1879. Curiosament el vi que s’obtenia es dedicava bàsicament a l’exportació cap a Itàlia per millorar alguns vins italians de baixa qualitat, a diferència del que es produïa a la resta de l’Empordà, que es dedicava al consum intern. A causa del difícil accés per terra que va tenir el poble fins i tot ben entrat el segle XX, Cadaqués i els seus habitants vivien de cara al mar, porta d’entrada i sortida, i d’esquena a la resta del país. Es deia que a Cadaqués hi havia gent que mai no havia estat a Figueres, capital de la comarca a 33 quilòmetres, però que havia viatjat a Cuba. A partir del 1856, la fil·loxera comença fer estralls en els ceps de França i això va afavorir les vinyes empordaneses, el vi de les quals es va començar a exportar, ja no només el de Cadaqués. Il·lusòriament, es va creure que la fil·loxera no traspassaria els Pirineus i no es van prendre les mesures necessàries per crear una frontera sanitària, arrencant gran part de la ceps per frenar la propagació del paràsit. Però a causa de la plaga que assolava França, el cultiu del cep era un gran negoci i més que disminuir va anar augmentant, encara que el 1858 la fil·loxera ja va donar un primer avís. Finalment, la desgràcia va arribar el 1880 quan la fil·loxera va arrasar amb gran part dels ceps de l’Empordà. Això va ser un tomb històric. Molta gent va emigrar a l’Argentina i Cuba i no va tornar mai. Mentrestant, la situació a França es va recuperar i ja no era possible competir amb els veïns del nord. Alguns van intentar plantar ceps americans, immunes a la fil·loxera, però ja era massa tard. A Cadaqués hi va haver qui va plantar oliveres, que encara es poden veure, però gran part del terme municipal va quedar abandonat per al cultiu de les vinyes, que va passar de ser l’activitat principal a ser una activitat complementària de, per exemple, el cultiu de l’olivera, l’horticultura i la pesca, fins que la gran gelada del 1956 va consagrar finalment el poble a major glòria del turisme. Els bancals i terrasses es van abandonar i la muntanya va quedar a la mercè dels incendis forestals que massa vegades l’han devastada.

Mas Perafita, seu del celler Martín-Faixó

Com a vestigi d’aquest cultiu han quedat les parets de pedra seca i les terrasses que adornen tot el camí de Roses de Cadaqués, en una sinuosa carretera de 17 quilòmetres, única via d’accés terrestre al municipi i que ascendeix pels pendents del puig Pení, últims estreps dels Pirineus, que finalment entren al mar al Cap de Creus. Només transitant per aquesta carretera hom s’adona que en algun moment allà es va conrear raïm, encara que ara no quedi gairebé ni rastre d’això. Gairebé, perquè des de fa uns quants anys, una família de Cadaqués s’ha proposat de recuperar el cultiu del cep i l’elaboració de vi de qualitat, emparats per la D.O. Empordà. Rafa Martín i Carmen Faixó han creat pràcticament del no-res el Celler Martín Faixó, i dic del no-res, perquè a Cadaqués ja no queda ningú viu que hagi vist l’elaboració de vi, però sens dubte, com va ser molt important per a la vida econòmica del lloc, ha quedat gravat en la memòria i el patrimoni dels seus habitants, que un dia allà es veremava. I del no-res, perquè ells res tenien a veure amb l’enologia. Tenen un restaurant, Can Rafa, al mateix Cadaqués.

Imatges de les vinyes

I del no-res, perquè van haver de preparar la seva parcel·la de 42 hectàrees sobre terra de licorella, plantar ceps, respectant la varietats tradicionals de la D.O. i esperar que aquestes donessin els seus fruits, reformar una antiga masia del segle XV, al paratge de la Perafita, que havia allotjat des d’una discoteca a un restaurant, per convertir-lo en el seu celler. Van començar de zero, només animats per la il·lusió de recuperar la tradició dels seus avantpassats i per l’amor al seu territori, el seu terroir. Aquests pioners elaboren bàsicament quatre vins diferents: Cadac (64% cabernet sauvignon i 36% garnatxa negra), Perafita (garnatxa negra 51%, merlot 36% i cabernet sauvignon 13%) i dos vins dolços, un moscatell i una garnatxa dolça que s’elabora seguint el mètode tradicional, amb la recol·lecció i el premsatge fet de forma manual. I tot això en un entorn hostil, amb una climatologia gens fàcil, en una zona on amb molta freqüència bufa amb virulència la tramuntana. És una passada veure el canvi que ha patit la muntanya, o més bé la part de la muntanya que ells conreen. Un canvi evident en el paisatgístic i que reafirma la idea de com d’importants  són els pagesos, que a més de proveir-nos d’aliments, ajuden a conformar el paisatge d’un país. Són els seus jardiners. Els Martín Faixó són un excel·lent exemple de com una activitat tradicional pot contribuir a la recuperació d’un territori iconvertir-se en un nou motor de desenvolupament econòmic.