Tag Archives: Pétalos del Bierzo

La maleïda o beneïda relació qualitat preu, o si t’ha agradat, paga i calla.

13 febr.

Parlar de diners sovint és una obscenitat. Hi ha qui pot pensar que valorar una cosa només pel que costa no dóna l’autèntic valor de les coses. Ja ho va dir Antonio Machado i en vers com no podia ser d’una altra manera: "es de necios confundir valor  con precio (s)". Hi ha més coses. Per posar un exemple una mica bèstia, imaginem per un moment que necessitem una costosíssima operació quirúrgica i que si no ens hi sotmetem, la nostra vida pot perillar seriosament. Imagino que la decisió de molts de nosaltres serà pagar i cap al quiròfan, doncs valorarem que la necessitat que tenim o la utilitat d’aquesta intervenció està per sobre del preu. Òbviament no seria essencialment el cas de les operacions de cirurgia estètica, encara que es pot donar el cas, ja que  el subjecte o subjecta, poden sentir una gran necessitat d’operar-se el nas, els pits o el cul i percebre que sense aquesta operació la seva vida no val res. Això afegeix a la qüestió de la necessitat, enunciada en l’exemple anterior, el de la subjectivitat:  el que pot ser molt necessari per a un, pot no ser-ho per a un altre. A més, la valoració de la qualitat, no només la seva necessitat, sol ser encara més subjectiva que l’apreciació de la seva necessitat. I finalment, resulta que, segons els experts en màrqueting, el preu és l’atribut més important que valorem els consumidors en el moment de fer les nostres eleccions de compra. Però com Descartes es va obstinar, bàsicament en mentir, en què l’home era un home racional, hem buscat una manera objectiva, o això creiem nosaltres, d’intentar dilucidar si alguna cosa val el que costa, i ens hem inventat la beneïda o maleïda relació qualitat preu , que ara hi ha tant costum d’esmentar per les seves sigles (sic) RQP.

Segons el doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials Francisco Vicente Valero, tot fill de veí s’atreveix a parlar de la relació qualitat preu, perquè és una cosa intuïtiva, com passa a la física amb la relació massa volum. Quan ponderem algun objecte apreciant el que pesa, la seva la forma i la seva grandària, que s’aprecia simplement fent-li una ullada, el que percebem no és la mesura de la seva massa ni del seu volum, sinó de la seva densitat. Aquesta percepció no és fàcil de quantificar, però si d’ordenar. És a dir, si fem l’experiència amb diversos objectes, no sabrem dir la densitat de cada un, però sí ordenar-los segons la seva densitat, que és la relació entre la massa i el volum de cada objecte en qüestió. En aquest cas, podem passar de la intuïció a l’experiència perquè disposem d’instruments per mesurar la massa i el volum, pel que serà fàcil quantificar la densitat.

En el cas de la relació qualitat preu, del preu disposem de la seva quantificació mesurada en euros. De l’altra part, la qualitat, només disposem, com hem dit, d’una percepció o estimació subjectiva. No obstant això, sí que sabem ordenar aquesta relació qualitat preu de diversos béns o serveis, el que ens permet prendre decisions com a consumidors o clients. I òbviament no disposem de cap aparell ultretecnològic que ens acabi quantificant la relació qualitat preu. Llavors, com apreciem que un determinat bé o servei té una relació qualitat preu major que un altre si no la podem quantificar? La qüestió seria resposta per la majoria de les persones fent referència a les percepcions, de nou, que ens transmet el bé o servei o la utilitat que ens aporta. Els nostres sentits són els instruments de tecnologia punta de mesura utilitzats, quina racionalitat, sempre matisats per l’experiència i tot tipus d’influències externes. També, i resumint, respondríem que ens sembla barat o car: barat si la percepció global és positiva i car al contrari. Una certa indiferència o posició d’equilibri ens faria respondre que aquest bé o servei és simplement acceptable. El professor Franz de Copenhaguen del TBO no ho hagués explicat millor.

Però és que a més, si us n’adoneu, sempre estem parlant de la relació qualitat preu des del punt de vista del client. Però resulta que el proveïdor del bé o el prestador del servei, lògicament, té les seves pròpies idees sobre el preu al que vol a oferir els seus béns o els seus serveis i per tant, la seva pròpia percepció de la relació qualitat preu del que ofereix. Així que quan anem a un restaurant, per exemple i per anar entrant en matèria, tenim dues percepcions de la relació qualitat preu donant-se d’hòsties. Arribats a aquest punt, crec que és meridià que la propera vegada que algú us digui que tal o tal restaurant té una gran relació qualitat preu, el podeu enviar a prendre pel cul directament. És una bestiesa. O en tot cas no té més valor que si us hagués dit que aquest restaurant li ha agradat o no, ja que al final tot es redueix a un problema de percepció i gust personal. Doncs perquè em pugueu enviar a prendre aire fresc a mi mateix, i amb mer propòsit il · lustratiu us posaré un exemple parlant de la relació qualitat preu de dos dels darrers restaurants als que he anat.

En primer lloc, El Celler de Can Roca. Em remeto al post que vaig escriure en el seu moment sobre com va ser l’experiència. Érem dos i vam pagar 608 euros. Sí un dineral. El menú, 155 euros per cap i ens vam beure dues ampolles de vi. Un Egon Müller Scharzhofberger Kabinett del 2007, que va costar 108 euros, i un Astralis del 2000, amb un preu de 172 euros. Lògicament haguéssim pogut demanar només una de les dues, o dos més barates i clar al final aquests 608 euros s’haguessin vist molt minvats i potser per 450 euros o menys haguéssim sortit amb vida, però què cony, estàvem en el segon millor restaurant del món i ens venia de gust fer-ho en pla big band. A més que sense cap mena de dubte, la immensa qualitat d’aquests dos vins va ajudar sense pal · liatius a que el conjunt de l’experiència fora sublim. A mi em va semblar barat, o el que és els mateix, que la relació qualitat preu era immillorable.

En segon lloc, el restaurant Speakeasy, regentat per Javier de las Muelas, i el primer dels restaurants clandestins, que va marcar tendència i que va donar lloc a tot un seguit de restaurants d’aquest tipus, però que en el fons són tots un secret a veus. També vam ser dos, vam menjar a la carta i ens vam beure una ampolla de Pétalos del Bierzo, vi excel · lent, però que costava 28 euros (per favor!). I difícilment haguéssim pogut trobar alguna cosa menys costosa, ja que la carta de vins era tan demencial per a un local d’aquestes característiques, que fins i tot hom podia demanar que li obrissin una ampolla de Petrus, segurament el vi més car del món, al res solidari preu de 4.500 euros (més o menys el mateix preu que déu de tenir al Celler de Can Roca, per cert). Al final vam pagar 157 euros, gairebé 80 euros per cap i la sensació, verbalitzada tot just acabar l’última cullerada de les postres, va ser que allò no valia el que n’anàvem a pagar. És a dir, que la relació qualitat preu no era bona. ¿Vam menjar malament? De cap manera. Tot estava deliciós encara que l’arròs melós de crustacis estava massa al dente per al meu gust, un problema recurrent avui dia, i les meves postres eren una mica menys del que prometien. Ens van atendre malament? De cap manera. Un servei impecable. Llavors, què va ser? Doncs va ser la percepció general i subjectiva, encara que compartida, que el que ens van oferir no costava 80 euros per persona. Si haguéssim pagat 30 euros menys, la nostra sensació hauria estat que la RCP era correcta, si al final el compte s’hagués vist reduïda a la meitat hauríem sortit contents i si ens hagués costat encara menys, li hauríem donat un fill al propi Javier de les Moles (amb perdó).

I tot això de què serveix? Doncs absolutament de res. Hauria pogut ser perfectament al contrari, si haguessin estat unes  altres les persones que haguessin acudit a ambdós restaurants. Uns altres haurien pogut considerar que pagar 608 euros a El Celler de Can Roca o fins i tot 450 és un autèntic exabrupte, mentre que pagar un compte de 157 euros al  Speakeasy està la mar de bé. De fet ambdós restaurants estaven plens, però aconseguir taula al de Girona costa 6 mesos entre setmana i gairebé un any en cap de setmana, mentre que al de Barcelona més o menys 15 minuts. Tot depèn de les expectatives, de les experiències prèvies, en definitiva, de la subjectivitat més plena i en tot el sentit de la paraula. Us estic recomanat anar un i no anar a l’altre? De cap manera.

Així, doncs, al final, què ens queda? Doncs que el que compta és la satisfacció que obtenim pels diners que paguem. I el que ens provoca aquesta satisfacció és diferent en cada un de nosaltres, però l’element preu és important per a tots. O no. I és clar, si vols un Ferrari, cony, l’ hauràs de pagar, dic jo. I és que l’emoció, l’alegria, la sorpresa, els uh, els oh, el rock and roll, no tenen preu. Per tota la resta, els euromillones, la primitiva, la loteria de Nadal o, simplement, una bona targeta de crèdit.