Tag Archives: La batalla por el vino y el amor o Cómo salvé al mundo de la parkerización

Entrevista a Alice Feiring

10 febr.

Robert Parker es va negar a reconèixer que la gent estigués fent vi per a ell

Alice Feiring (Nova York) ha estat en contacte amb el vi desde la seva més tendra  infància i segurament aquesta sigui la raó de l’amor que li professa. Un amor que la va portar a publicar el llibre La batalla por el vino y el  amor. O cómo salvé al mundo de la parkerización. Topiquejen les cròniques que parlen d’ella, en dir que és una dona fràgil i menuda, ja que es deixen enganyar pel seu aspecte, però si es llegeix el llibre, un s’adona ràpidament que de fràgil res i que més aviat Alice Feiring és una dona que un bon dia va pensar que això que tant estimava estava en perill i va decidir lluitar per recuperar-lo, encara que això signifiqués oposar-se a un home totpoderós com Robert M. Parker Jr.  En definitiva, una cosa que les dones porten fent durant segles. Ha tingut la bondat infinita de concedir aquesta entrevista a Catering Deneuve Bloc, com al seu dia la va tenir Josep Roca, per email, i en la qual es posa de manifest la seva passió i els seus inobjectables coneixements sobre el món del vi.

Josep Roca va dir en l’entrevista recentment publicada a Catering Deneuve Bloc que la globalització del gust en l’elaboració del vi no és responsabilitat de Robert Parker, sinó de la indústria del vi i la seva recerca d’un vi que plagui el senyor Parker. Sota aquest punt de vista, el seu únic pecat seria tenir aquest gust per un tipus de vi en concret i l’autèntic pecador seria la indústria, per seguir-lo cegament només per raons de benefici econòmic.

Bé, és una mica més complicat que tot això. Parker va negar durant anys que tingués cap gust específic que pogués ser seguit. També es va negar a reconèixer que la gent estava fent vi només per a ell. Hauria estat molt més responsable per la seva part haver reconegut la realitat, haver denunciat i potser fins i tot haver deixat de banda les puntuacions. Un cop reconegut això, hi havia diferents passos a seguir, però mai ho va reconèixer i de fet va dir que això no era així. El que va fer, però, va ser emprar a altres persones perquè fessin crítiques. Aquestes persones com David i Antonio tenen paladars molt diferents del de Parker, de manera que d’alguna manera, ha estat molt més difícil per als elaboradors endevinar quina seria la crítica.

Vostè personalment dóna molta importància al procés d’elaboració del vi, des del cultiu en les vinyes fins al treball al celler, i només considera vins reals aquells anomenats biodinàmics o naturals. Té el resultat final alguna importància per a vostè? Vull dir si, al final, el que realment importa no és que un vi sigui realment bo. No és possible tenir un vi realment bo que no estigui fet de forma orgànica o biodinàmica?

Per descomptat que el resultat final és essencial. El gust és la raó per la qual bec! M’agraden els vins fets de forma natural o amb la mínima intervenció possible, perquè saben millor i de forma més viva. Encara no hi ha hagut un vi fet de manera convencional que m’hagi agradat i molt menys que hagi estat feliç de beure. Aquest vi que s’elabora amb llevats, enzims, tanins, àcid, bacteris i amb un control excessiu de la temperatura, així com amb micro oxigenació i osmosi inversa. Bé, doncs aquestes són les raons per les quals m’he convertit en una devota del vi fet amb la mínima intervenció.

És ben conegut el seu estima pels vins del celler López de Heredia. Jo també penso que el Viña Tondonia del 2001 és un gran vi, i quan el pots comprar per 18 euros, això és el que vaig pagar jo per ell fa un mes, és una autèntica ganga. Però ens podria dir altres cellers espanyols que li agraden i per què i què li agrada d’ells?

Encara adoro els vins de López de Heredia. Però beure vins espanyols ha millorat molt des dels temps en què vaig escriure el llibre. Cada vegada bec més vins espanyols. Els vins que m’agraden molt són de Vinos Ambiz, Bodega Marañon, Mendall de Laureano Serres Monteagut, Bodegas Monje, Bodegas Carballo, Tendal, Hermanos Peciña, Benito Santos, Bermejo, Monasterio de Corias, Mengoba, Pedralonga y Gregory Pérez (Luna Beberide) . De fet, la setmana vinent que viatjo a les Canàries per escriure sobre els seus vins.

Fa trenta anys, quan acompanyava al meu pare al celler a comprar vi, si volies un vi de qualitat les opcions eren Rioja o Rioja. Es feia vi a tot arreu, ja que la vinya ha estat un conrreu tradicional a Espanya, però res que no fos Rioja es prenia en consideració. Actualment, els consumidors espanyols i els de tot el món tenen una gran varietat de bons vins per triar, de totes les regions del país i d’un gran nombre de cellers. Creu que és una varietat real, o que és el mateix vi fet en una varietat de llocs diferents?

Si es fixa en els vins que suggeria abans, veurà que vénen de tot Espanya; hi ha una gran varietat de raïm, estils i terrers. El que passa és que són difícils de trobar. Tinc la sensació que ha de ser més fàcil trobar-los als Estats Units que a Espanya. Tinc moltes ganes d’estar a Espanya de nou per veure si trobo els vins a les llistes o a les botigues. Ja l’hi ho diré.

De retorn a l’univers Parker. Aquests últims dies hi ha hagut molta controvèrsia a Espanya per una puntuació inusualment alta donada a un vi de Galícia que es venia als supermercats, i per les sospites que Jay Miller hagués acceptat, suposadament, diners d’alguns elaboradors per tastar i puntuar bé els seus vins. ¿Està vostè al corrent d’això i quina és la seva opinió al respecte?

No estic segura de com una marca propietat de Gallo, un producte molt industrial, va poder aconseguir una puntuació tan alta. El mateix Parker mai donaria a un vi blanc que no considerés de certa dignitat una puntuació per sobre dels 87 punts (tal com em va explicar en el llibre). Jo crec que l’Albariño és digne, però aquest vi no.

Per descomptat que estic al corrent del Panchogate. Estic convençuda que Jay no es va ficar els diners a la butxaca d’una quota administrativa, però certament sembla com si Pancho estigués fent un doble joc, ja que també estava en la nòmina de Parker. Tota la meva opinió es basa en les informacions publicades sense suficient informació propera als acusats, però he de dir que sembla bastant desafortunat. Especialment, em sento molt trista per la desesperació de la gent per les puntuacions. És patètic.

Després de llegir el seu llibre, La batalla por el vino y el amor. O cómo salvé al mundo de la parkerización, l’escena dibuixada al voltant del món del vi és tan catastròfica que de vegades s’assembla bastant a un malson nuclear. Alguna llum per a l’esperança?

El món del vi ha millorat molt en els cinc anys des que el meu llibre va veure la llum. Hi ha més consciència dels vins autèntics versus els vins confabulats. Hi ha més elecció d’estils de vi. Hi ha una major consciència en fer vins amb menys alcohol i més frescos i amb un sentit del lloc de procedència. No és tot fabulós, és clar, però definitivament hi ha més vins autèntics a tot arreu que quan vaig començar a escriure el llibre el 2006.

Si hi ha esperança, de quin costat està? En el dels consumidors, en el dels productors en el dels crítics …

L’esperança la impulsen els que beuen vi, el que fa que aquest sigui un moment molt excitant per al món del vi. Cada vegada més gent vol saber el que hi ha al vi que beu. Vol beure vins amb pocs additius i manipulacions. És bastant interessant que vins que es venen moltíssim en el món dels vins naturals no ho fan a través de llistes i puntuacions, sinó pel boca a boca i per articles en blogs. És un moment molt excitant i el món del vi continuarà convertint-se en més autèntic i més variat i no dominat per un gust i una opinió sobre el que fa gran a un vi.

El seu últim llibre, Naked Wine, encara no ha estat publicat a Espanya. Podria explicar-nos quins són els temes principals que aborda en ell i quines són les diferències més importants respecte La batalla por el vino i el amor. O cómo salvé al mundo de la parkerización?

El primer llibre tractava sobre la dominació d’un únic paladar en el món del vi. Sobre de com un bon dia em vaig adonar que els vins que tant m’agradaven estaven desapareixent per aquesta causa. Així que vaig emprendre un viatge per saber com això era possible i qui estava darrere. Va ser la meva recerca del vi autèntic. Naked Wine és el següent pas. Parla del moviment dels vins naturals, sobre com el retorn a fer vi de viticultura orgànica, sense afegir o treure res, ha tornat a l’ampolla. En un altre viatge personal, explico aquesta història i visito algunes de les persones amb més passió i més talent del món del vi natural, tastant els seus vins i tractant d’imaginar què porta a aquesta gent a elaborar aquests vins "outsider", que altres consideren un risc tan gran. També hi ha un capítol dedicat a la resurrecció d’Espanya i el naixent món del vi natural. Realment espero que el tradueixin, perquè crec que és important per a Espanya sentir com la recerca en aquests països dels vins naturals encaixa en el panorama general.

Anuncis

A propòsit d’Alice (Feiring)

15 nov.

En Clau de Vi, programa que TV3 emet els diumenge a la nit

L’altre dia us parlava del llibre d’Alice Feiring La batalla por el vino i el amor o Cómo salvé al mundo de la parkerización, en el que la seva autora parla de la globalització del món del vi i de com cada vegada més vins es fan amb la intenció d’obtenir molts punts Parker i s’utilitzen mètodes que desposseeixen als vins de totes les peculiaritats del terrorir. Els anomenats vins “moderns” en contraposició amb aquells que s’elaboren seguint els mètodes tradicionals, que anomenaríem vins “clàssics”.

Doncs bé, diumenge passat, en el programa de TV3 En Clau de Vi, precisament van abordar aquest tema, amb un reportatge centrat en dos productors de la Rioja, que resulta que també s’esmenten al llibre de Feiring: Fernando Remírez de Ganuza, que elabora riojas dels denominats “moderns” i María José López de Heredia que elabora riojas “clàssics” (Vinya Tondonia i Vinya Bosconia). El programa, que podeu veure en el vídeo publicat al final del post, no pren partit per cap dels dos mètodes, però és exemplar a l’hora de mostrar les diferències entre les dues concepcions i sobretot les dues intencions i fins i tot de les dues sensibilitats sobre el vi. Si heu llegit el llibre recononeixereu moltes de les coses que en ell s’expliquen i si no ho heu fet, el reportatge resulta igualment il·lustratiu.

 

Com sempre, recordeu que podeu veure tots el videos del bloc a Catering Deneuve TV

La defensora del vi nu

31 oct.

El penúltim llibre dAlice Feiring

Quantes vegades hem sentit i/o llegit que el vi és un element viu pràcticament orgànic, que a més a més de despertar-nos emocions i fer-nos sentir bé (Catering Deneuve recomana sempre que beveu amb moderació), té la capacitat de explicar-nos les carecterístiques del territori, el terroir del  què parlen a França. Les diferents varietats de raïm amb que s’ha fet també ens parlen de la història del lloc, i finalment els mètodes emprats pel bodeguer també acaben per donar una personalitat única i diferenciada a cada vi. Un cop l’enòleg l’ha parit i embotellat, el vi ha nascut per a que ens els bevem. Després segueix evolucionant i es fa gran, fins que, finalment, comença a morir, i si mirem de veure’ns-el massa tard, segurament ja haurà pedut el seu vigor juvenil o haurà deixat de ser un madur atractiu, per convertir-se en un vell decrèpit que no s’aguanta els pets. Igualment, al voltant del vi hi ha molta poesia, a vegades ratllant qüasi bé la cursileria, que ha fet que molts dels personatges que són al seu voltant, sempre hagin estat considerats uns romàntics incurables, que a més a més es dedicaven al vi pràcticament per amor a l’art, ja que segons sembla aquest era un món en el que era complicat guanyar diners. Complicat fins que a principis de la dècada del 80 del segle passat, irromp la figura de Robert M. Parker Jr, un senyor que no fas pas gaire va gosar otorgar 90 punts a un vi gallec fet amb palomino que és una varietat pròpia d’Andalusia i que es ven als supermercats per 1,5 euros. També conegut com The Wine Advocate,  el seu criteri es converteix en dogma, i els vins que ell recomana es començen a vendre com l’escuma. Parker és el creador d’un sistema de punts, segons el qual, per sobre de 90 punts són considerats molt bons i  a partir de 95 excepcionals. Cada cop més,  un gran nombre de viticultors i bodeguers frizen perque Parker valori els seus vins i els otorgui una puntuació per sobre dels 90. Això ha portat, i aquest és el punt de partida de La batalla por el vino y el amor d’Alice Feiring que porta l’eloqüent subtítol o Cómo salvé al mundo de la parkerización,  a que cada cop més tots els vins tractin d’afalagar el paladar del senyor Parker i per tant, segons opinió d’Alice Feiring, s’hagi produit una pèrdua de diversitat , que cada cop més tots els vins s’assemblin i que “todos los vinos que probaba explotaban en mi paladar y se convertían en una bomba frutal y pegajosa, dominada por la vainilla y las almendras aplastadas, toqueteada y amañada por la tecnología y la química”.

Sí, ja ho sé, però el llibre val la pena

De entrada cal deixar clar que el llibre no és un alegat contra Robert Parker, el crític. No hi ha res personal. Al contrari, Alice Feiring no té cap problema en reconeixer els mèrits del de Maryland i com d’important va ser la seva aparició en el món del vi, en un moment en què la crítica de vins estava en mans de la indústria i del poderós Wine Spectator.  Per cert, ell reconeix en una conversa que l’autora reprodueix, que sí s’ha fet ric amb el vi. El llibre està a favor d’una manera tradicional de fer vi, que posi de manifest la personalitat de la zona de producció, fet amb les varietats pròpies de cada zona amb ceps propis i no clonats, d’acord amb la història de la bodega i que, en definitiva, tregui a la llum l’ànima del vi (el que deiem de la poesia). A favor del conrreu orgànic de la vinya,  i en l’extrem dels extrem fins i tot del conrreu biodinàmic, com a manera de preservar el territori i la qualitat del vi.

Però també és un llibre que va a la contra. Contra els bodegeurs que només es prepcupen d’agradar Parker (i quina culpa en té ell?), contra les empreses que ofereixen mètodes i productes químics als bodeguers perque que els seus vins tinguin molts punts Parker i no se n’amaguen, contra els que tracten les seves vinyes, buscant la màxima rendibilitat, amb adobs químics industrials, que a la curta modifiquen les característiques de color i gust de les varietats i que a la llarga malmenten la terra on es conrreen. Contra els que fan servir  llevats industrials, tècniques com la microoxigenació, i els que fan servir barriques de fusta nova i molt torrada, cosa que ella considera un autèntic anatema. Contra aquells que busquen fer vins sempre iguals perquè creuen que és el que vol el consumidor, vins on l’anyada no compti per res, perquè el que t’ha tret el clima to dóna la química i la tecnología. I quedin clares dues coses: en cap cas Alice Fiering parla de vins de supermercat sino de súper vins, cars i coneguts i denominacions d’origen de prestigi. I tampoc és només una qüestió de gust o de paladar. És un problema més holístic, com la biodinàmica. És el mateix punt de vista que el documental de JonathanNossiter Mondovino. No es tracta de què alguns els agradi el vi d’una mena i als altres d’una altra. El que està en joc segons Feiring és el vi en ell mateix. De seguir així les coses, el vi tal i com el vam coneixer un dia, està a punt desapareixer.

Alice Feiring no és critica de vins. És algú que escriu sobre el vi i el seu món, que és quelcom molt diferent.  Com a bonus track, cal dir que el seu llibre, és també un relat de les aventures i desventures dels diferents viatges que va fer per França, Espanya, Itàlia i els Estats Units, per poder escriure’l.

Fitxa del llibre

La batalla por el vino y el amor o Cómo salve al mundo de la parkerización

Alice Feiring

Juny 2010
Tusquets Editores
Los 5 Sentidos 46
ISBN: 978-84-8383-246-2
304 pàgines
19,23 € (IVA no inclós)

Ps.- Catering Deneuve no obté cap benefici de les vendes dels llibres que d’aquí es parli i que es facin seguint algún dels links que posem només per la comoditat dels nostres lectors. Això no vol dir, senyors i senyores de les editorials i dels lloc de venda online, que no estiguem disposats a percebre una justa i modesta comisió si algú compra algún dels seus llibres. Però si alguna vegada passa, els nostres lectors en seran oportunament informats.