Tag Archives: Javier de las Muelas

La maleïda o beneïda relació qualitat preu, o si t’ha agradat, paga i calla.

13 febr.

Parlar de diners sovint és una obscenitat. Hi ha qui pot pensar que valorar una cosa només pel que costa no dóna l’autèntic valor de les coses. Ja ho va dir Antonio Machado i en vers com no podia ser d’una altra manera: "es de necios confundir valor  con precio (s)". Hi ha més coses. Per posar un exemple una mica bèstia, imaginem per un moment que necessitem una costosíssima operació quirúrgica i que si no ens hi sotmetem, la nostra vida pot perillar seriosament. Imagino que la decisió de molts de nosaltres serà pagar i cap al quiròfan, doncs valorarem que la necessitat que tenim o la utilitat d’aquesta intervenció està per sobre del preu. Òbviament no seria essencialment el cas de les operacions de cirurgia estètica, encara que es pot donar el cas, ja que  el subjecte o subjecta, poden sentir una gran necessitat d’operar-se el nas, els pits o el cul i percebre que sense aquesta operació la seva vida no val res. Això afegeix a la qüestió de la necessitat, enunciada en l’exemple anterior, el de la subjectivitat:  el que pot ser molt necessari per a un, pot no ser-ho per a un altre. A més, la valoració de la qualitat, no només la seva necessitat, sol ser encara més subjectiva que l’apreciació de la seva necessitat. I finalment, resulta que, segons els experts en màrqueting, el preu és l’atribut més important que valorem els consumidors en el moment de fer les nostres eleccions de compra. Però com Descartes es va obstinar, bàsicament en mentir, en què l’home era un home racional, hem buscat una manera objectiva, o això creiem nosaltres, d’intentar dilucidar si alguna cosa val el que costa, i ens hem inventat la beneïda o maleïda relació qualitat preu , que ara hi ha tant costum d’esmentar per les seves sigles (sic) RQP.

Segons el doctor en Ciències Econòmiques i Empresarials Francisco Vicente Valero, tot fill de veí s’atreveix a parlar de la relació qualitat preu, perquè és una cosa intuïtiva, com passa a la física amb la relació massa volum. Quan ponderem algun objecte apreciant el que pesa, la seva la forma i la seva grandària, que s’aprecia simplement fent-li una ullada, el que percebem no és la mesura de la seva massa ni del seu volum, sinó de la seva densitat. Aquesta percepció no és fàcil de quantificar, però si d’ordenar. És a dir, si fem l’experiència amb diversos objectes, no sabrem dir la densitat de cada un, però sí ordenar-los segons la seva densitat, que és la relació entre la massa i el volum de cada objecte en qüestió. En aquest cas, podem passar de la intuïció a l’experiència perquè disposem d’instruments per mesurar la massa i el volum, pel que serà fàcil quantificar la densitat.

En el cas de la relació qualitat preu, del preu disposem de la seva quantificació mesurada en euros. De l’altra part, la qualitat, només disposem, com hem dit, d’una percepció o estimació subjectiva. No obstant això, sí que sabem ordenar aquesta relació qualitat preu de diversos béns o serveis, el que ens permet prendre decisions com a consumidors o clients. I òbviament no disposem de cap aparell ultretecnològic que ens acabi quantificant la relació qualitat preu. Llavors, com apreciem que un determinat bé o servei té una relació qualitat preu major que un altre si no la podem quantificar? La qüestió seria resposta per la majoria de les persones fent referència a les percepcions, de nou, que ens transmet el bé o servei o la utilitat que ens aporta. Els nostres sentits són els instruments de tecnologia punta de mesura utilitzats, quina racionalitat, sempre matisats per l’experiència i tot tipus d’influències externes. També, i resumint, respondríem que ens sembla barat o car: barat si la percepció global és positiva i car al contrari. Una certa indiferència o posició d’equilibri ens faria respondre que aquest bé o servei és simplement acceptable. El professor Franz de Copenhaguen del TBO no ho hagués explicat millor.

Però és que a més, si us n’adoneu, sempre estem parlant de la relació qualitat preu des del punt de vista del client. Però resulta que el proveïdor del bé o el prestador del servei, lògicament, té les seves pròpies idees sobre el preu al que vol a oferir els seus béns o els seus serveis i per tant, la seva pròpia percepció de la relació qualitat preu del que ofereix. Així que quan anem a un restaurant, per exemple i per anar entrant en matèria, tenim dues percepcions de la relació qualitat preu donant-se d’hòsties. Arribats a aquest punt, crec que és meridià que la propera vegada que algú us digui que tal o tal restaurant té una gran relació qualitat preu, el podeu enviar a prendre pel cul directament. És una bestiesa. O en tot cas no té més valor que si us hagués dit que aquest restaurant li ha agradat o no, ja que al final tot es redueix a un problema de percepció i gust personal. Doncs perquè em pugueu enviar a prendre aire fresc a mi mateix, i amb mer propòsit il · lustratiu us posaré un exemple parlant de la relació qualitat preu de dos dels darrers restaurants als que he anat.

En primer lloc, El Celler de Can Roca. Em remeto al post que vaig escriure en el seu moment sobre com va ser l’experiència. Érem dos i vam pagar 608 euros. Sí un dineral. El menú, 155 euros per cap i ens vam beure dues ampolles de vi. Un Egon Müller Scharzhofberger Kabinett del 2007, que va costar 108 euros, i un Astralis del 2000, amb un preu de 172 euros. Lògicament haguéssim pogut demanar només una de les dues, o dos més barates i clar al final aquests 608 euros s’haguessin vist molt minvats i potser per 450 euros o menys haguéssim sortit amb vida, però què cony, estàvem en el segon millor restaurant del món i ens venia de gust fer-ho en pla big band. A més que sense cap mena de dubte, la immensa qualitat d’aquests dos vins va ajudar sense pal · liatius a que el conjunt de l’experiència fora sublim. A mi em va semblar barat, o el que és els mateix, que la relació qualitat preu era immillorable.

En segon lloc, el restaurant Speakeasy, regentat per Javier de las Muelas, i el primer dels restaurants clandestins, que va marcar tendència i que va donar lloc a tot un seguit de restaurants d’aquest tipus, però que en el fons són tots un secret a veus. També vam ser dos, vam menjar a la carta i ens vam beure una ampolla de Pétalos del Bierzo, vi excel · lent, però que costava 28 euros (per favor!). I difícilment haguéssim pogut trobar alguna cosa menys costosa, ja que la carta de vins era tan demencial per a un local d’aquestes característiques, que fins i tot hom podia demanar que li obrissin una ampolla de Petrus, segurament el vi més car del món, al res solidari preu de 4.500 euros (més o menys el mateix preu que déu de tenir al Celler de Can Roca, per cert). Al final vam pagar 157 euros, gairebé 80 euros per cap i la sensació, verbalitzada tot just acabar l’última cullerada de les postres, va ser que allò no valia el que n’anàvem a pagar. És a dir, que la relació qualitat preu no era bona. ¿Vam menjar malament? De cap manera. Tot estava deliciós encara que l’arròs melós de crustacis estava massa al dente per al meu gust, un problema recurrent avui dia, i les meves postres eren una mica menys del que prometien. Ens van atendre malament? De cap manera. Un servei impecable. Llavors, què va ser? Doncs va ser la percepció general i subjectiva, encara que compartida, que el que ens van oferir no costava 80 euros per persona. Si haguéssim pagat 30 euros menys, la nostra sensació hauria estat que la RCP era correcta, si al final el compte s’hagués vist reduïda a la meitat hauríem sortit contents i si ens hagués costat encara menys, li hauríem donat un fill al propi Javier de les Moles (amb perdó).

I tot això de què serveix? Doncs absolutament de res. Hauria pogut ser perfectament al contrari, si haguessin estat unes  altres les persones que haguessin acudit a ambdós restaurants. Uns altres haurien pogut considerar que pagar 608 euros a El Celler de Can Roca o fins i tot 450 és un autèntic exabrupte, mentre que pagar un compte de 157 euros al  Speakeasy està la mar de bé. De fet ambdós restaurants estaven plens, però aconseguir taula al de Girona costa 6 mesos entre setmana i gairebé un any en cap de setmana, mentre que al de Barcelona més o menys 15 minuts. Tot depèn de les expectatives, de les experiències prèvies, en definitiva, de la subjectivitat més plena i en tot el sentit de la paraula. Us estic recomanat anar un i no anar a l’altre? De cap manera.

Així, doncs, al final, què ens queda? Doncs que el que compta és la satisfacció que obtenim pels diners que paguem. I el que ens provoca aquesta satisfacció és diferent en cada un de nosaltres, però l’element preu és important per a tots. O no. I és clar, si vols un Ferrari, cony, l’ hauràs de pagar, dic jo. I és que l’emoció, l’alegria, la sorpresa, els uh, els oh, el rock and roll, no tenen preu. Per tota la resta, els euromillones, la primitiva, la loteria de Nadal o, simplement, una bona targeta de crèdit.

Revolucions a MadridFusión 2012

8 febr.

“La revolució és ara, només cal saber veure-la!”. Són paraules de Andoni Luis Adúriz, ànima del tercer millor resturant del món, el Mugaritz, responent als que li pregunten… “quan serà la pròxima revolució a la cuina?” I aquesta reflexió és el resum dels tres dies de Madrid Fusión (MF2012), el congrés gastronòmic de referència mundial. Perquè? Aquest 2012 ha estat el primer sense el cuiner de les revolucions, Ferran Adrià (immers en el seu pròxim assalt al futur, el BulliFoundation), però no per això ha estat un any menys revolucionari. De tendències, apostes visionàries i màgia culinària n’hi ha hagut molta. Només calia veure-la en els nous talents que es volen fer un nom, els redescoberts que se l’estan fent i les figures que ja tenien UN nom i ara són EL nom…

El nom: Joan Roca. I la revolució tranquil.la

La presentació de Joan Roca del Celler de Can Roca a Madridfusión va constatar perquè ara per ara és, amb tota probabilitat, el millor de l’escena culinària. Silenciosament, sense estirabots, amb discreció, molta feina i a poc a poc, s’ha situat molt a prop del cim (de moment, el número 2 del món). La seva missió a MF era explicar una de les tècniques a l’alça a l’alta cuina, el rotavapor, una mena de destil.ladora a baixa temperatura desenvolupada conjuntament amb la Fundació Alícia que responia a una necessitat dels Roca: captar els aromes volàtils que els aliments desprenen mentre es tallen, es trossegen o es cuinen per dur-los a la taula dels clients. La destil.lació d’olis essencials d’herbes, el termostat de cocció tèrmic o la parfumcocció… la seva presentació va ser de les més seguides, amb un auditori ple i concentrat. Tota una exposició de ciència aplicada a la gastronomia al servei del plaer… i molts aplaudiments finals.

Joan Roca, un dels cuiners més esperats a MF2012. Aquí, amb el seu particular "passeig pel món", un dels plats de l'actual menú.

Els vídeos de Roca van mostrar les tècniques que fan servir al Celler per captar aromes.

La revolució científica que no s’atura

A Joan Roca el van precedir altres xefs, reconvertits a professors de l’última tecnologia als fogons: Dani Garcia del restaurant Calima a Marbella va aconseguir estendre uns seitons en vinagre preparats a base de nitrògen líquid.

Dani García, arribat des del Calima de Marbella, va cuinar a l'escenari de MF2012 amb nitrògen líquid.

Els germans Torres del restaurant barceloní Dos Cielos van fer un panegíric de la cuina natural explicant com la gastrovac preserva les propietats dels aliments bullint-los a baixa temperatura. I Elena Arzak, sota l’atenta mirada del seu pare, que no es perdia ni una conferència, també va demostrar que ciència i natura no estan renyides i es donen de la mà amb la liofilització –que equivaldria a l’ancestral deshidratació– per potenciar el gust dels aliments.

I ja ho va dir Heston Blumenthal, una xerrada que va generar molta expectació i expectatives. L’anomenat durant molts anys xef de la cuina molecular i ànima de The Fat Duck, qui abans d’obrir el que ara és el resturant número 5 del món, va investigar deu anys sobre ciència i cuina.

La xerrada amb Heston Blumenthal, de les més seguides.

Més que la tecnologia, “el que importa és el gust, proporcionar plaer, crear sorpresa”, va dir Blumenthal i va ser contundent: “La cuina molecular mai va existir. Bàsicament, quan cuinem, hi ha una sèrie de reaccions moleculars… No és que la cuina molecular hagi mort, és que mai va viure”. I va insistir: “L’aigua és H2O”… és a dir, per això direm que és química? (I em permeto aquí un incís: tot i que Ferran Adrià no estava convidat a MF2012, va participar en la presentació del llibre i exposició a Madrid de “The Fragil Feast”de Hannah Collins, un suggerent catàleg de productes i les seves rutes fins als plats del Bulli. I en aquest petit però entregat auditori, en una sala on no hi cabia literalment ni una agulla més, també va sonar la cançoneta ciència-cuina, així que Adrià va ser clar: “Què és natural a la cuina? Ningú ho té clar… per exemple, el vi és el procés físic-químic més brutal de la natura”).

Ferran Adrià i l'artista Hannah Collins, presentant "The fragile feast" a la llibreria Ivorypress.

Per això, el polifacètic investigador Nathan Myrhvold, l’autor de la última enciclopèdia gastronòmica amb aspiracions de bíblia, ha escollit el títol “Modernist cuisine” per la seva extensa obra (editat per Taschen, 6 llibres, gairebé 2.500 pàgines, 399 euros). I això perquè mostra la cuina com a activitat artística més que científica, tot i que ell sigui científic, i més encara, un pioner, un cercador constant d’innovació que tant treballa per Microsoft com estudia el vòmit dels dinosaures. Promet una interessant manera d’accedir a les entranyes de la ciència culinària i perdre la por a les tècniques (i amb el pragmatisme com a bandera: el llibre es pot rentar).

Revolucionaris i revoltats: grans figures i nous talents

Però no només de ciència, mol.lecular, natural o robotitzada, viu el cuiner. Andoni Luis Aduriz ho va deixar clar: “alguns cops no calen grans tècniques, sinó grans dots de sensibilitat”. Com a prova, els vídeo-plats que va exposar: història, màgia i sorpresa a cada mossegada: unes fulles de camèlia per menjar el pas del temps, una sopa d’espècies preparada com un mantra, un “trampantojo” de formatge i uns claus oxidats comestibles (aquí teniu enllaços amb els vídeos penjats a youtube). La seva presentació va ser, amb la de Roca i Blumenthal, les ponències que més van omplir l’auditori i més aplaudiments van aixecar: són, a falta de René Redzepi, del Noma, els grans referents actuals de la cuina (núm. 2-Roca, 3-Aduriz i 5-Blumenthal de millors restaurants del món) i per això van ser com autèntiques estrelles al congrés: mirats amb admiració mentre passejaven per les sales, aturats per ser immortalitzats en fotos i reclamats constantment per ser entrevistats.

Els Roca, dels més reclamats.

Hi havia altres figures. Paul Liebrandt, xef del Corton de Nova York, com si fos Chet Baker, va presentar el seu estil “com el jazz”, va dir: lliure, fluint, espontani… Per minimalisme, el del japonès Masato Nishihara i la seva cuina shojin, extremadament austera, gairebé zen, que assegura traspassar fronteres sense saber idiomes amb una cuina que, tot i ser japonès, exclou el peix i la carn. I màgic també l’italià Paolo Lopriore, del resturant Il Canto a Siena, definit per José Carlos Capel (president de MF2012) com el millor cuiner italià amb una cuina tan senzilla que “arriba a l’ànima del producte”, a les “sensacions meravelloses” del menjar. Així que MF2012 va ser una exposició de màgia al costat de la tècnica o de cuina tecnoemocional com l’anomena Pau Arenós. Amb tots aquests xefs, els germans Roca i altres noms consolidats: Quique Dacosta a Dènia, Sergi Arola o el mestre Martin Berasategui. Per cert, destacable bona sintonia en tot moment entre els grans noms de l’alta cuina. I un altre per cert, pinya important i envejable la que fan els cuiners bascos, consolidats i emergents, reunits a MF2012 per promocionar l’enoturisme.

Els cuiners bascos, ben units, saben com exercir el lideratge gastronòmic. A Donosti "es menja de cine, com enlloc", proclamava Juan Mari Arkaz.

Si la millor forma perquè la tradició i la màgia continuïn és modificar-la, per això estan els nous talents, alguns encara promeses i altres començant a escriure el seu nom amb majúscules. Ells són els altres grans protagonistes de MadridFusión que, amb aquest esperit, no podia dur cap altre títol que “Les portes del futur”. I en aquest aparador de noves tendències, van mostrar-se amb peu ferm el neovegetarisme o la gastrobotànica, els resturants pop-up i els nous diàlegs cuina-arquitectura (com el de la gastrotasca Tondeluna de Francis Paniego a Logroño). Van destacar xefs com Paco Morales amb restaurant a l’hotel Ferrero a Bocairent que va superar els grans noms enduent-se el premi al millor plat de l’any, que ell mateix i els seus ajudants van cuinar a l’escenari de MF2012: “Ostra al natural amb llet crua d’ovella, essència de xai i pesto d’herbes acidulades” (un plat que va trigar dos anys a executar) va ser una de les eleboracions més aplaudides i fotografiades.

El millor plat del 2012, per Paco Morales.

També molt interès de l’auditori per la cuina gastrobotànica de Rodrigo de la Calle a Aranjuez que es va veure no com una moda sinó més com un futur imparable… van fer somriure les creacions marítimes de l’anomenat xef del mar, Ángel León a Aponiente al Puerto de Santa María, que va demostrar com és possible somiar a les cuines (i com a mostra, els “callos” a la marinera que va perpetrar)… i molta atenció per l’alta cuina menjada amb les mans (amb productes de primera i preus de segona!) d’Oriol Rovira i els seus excel.lents entrepans del restaurant Sagàs de Barcelona (una mena d’alter ego d’Els Casals… i això sense oblidar Paco Roncero, els germans Sergio i Javier Torres que van presentar la filosofia del seu restaurant, Josean Alija al Nerua de Bilbao o Senén González al Sagartoki a Vitòria, Pepe Solla a Poio (Galícia) o Fernando Pérez Arellano a Zaranda, a Mallorca. Per cert, que Senén González també tenia un petit espai a l’espai firal on es podien tastar desenes de productes de primera, com l’enorme parmesà de l’Emilia Romagna, altres formatges afinats, pernil, olis, vins… doncs bé, un dels espais amb més cues era el de lacocinadesenen, que descobria la increïblement congelada però boníssima truita de patates, tot i que sembli mentida. A certes hores, al congrés, hi havia gana, així que també va triomfar l’espai d’Oscar Mayer i els seus hot dogs. Més calma i més alta cuina a Solé Graells que comercialitza els productes de la cuina del Bulli com les esferificacions (inclòs un minikit per fer-les a casa). I encara més calma, però només per la música chillout, a la sala Schweppes, que es va convertir en el cobdiciat regne dels gintonics.

L'espai firal de MF2012.

I tot això, amb un servei de primera, condició sine qua non per a un àpat excel.lent, segons Javier de las Muelas que va demostrar-ho amb una ponència molt aplaudida, projectant alguns fragments de pel.lícules. Perquè, com diu un galant  de Hollywood mirant de reüll la seva pròxima conquesta a “Un ladrón en la alcoba”, en el cine i en la vida, alguns cops, “ha de ser un sopar meravellós, potser ni el provarem, però ha de ser meravellós”.

Molt més que revolucionaris i emergents: el toc coreà i altres exotismes

Quin gust té la cuina coreana? Es van poden descobrir el jang, el kimchi, el guk, el tang, el namul… Però si cal destacar un ingredient per sobre de tots és el jang. Aquest va ser el protagonista estrella de les presentacions dels cuiners coreans, que van fer d’ambaixadors d’una gastronomia generalment força desconeguda a Europa i sovint eclipsada per la “superstar asiàtica” que és cuina japonesa. I el jang, que és el principal ingredient de la cuina coreana, podria definir-se com l’umami coreà. Es tracta de soja fermentada, un producte versàtil amb diverses aplicacions (ganjang, doenjang, gochujang…) i amb l’enorme qualitat de potenciar i aprofundir en el gust dels aliments. Cuiners com Quique Dacosta o Joan i Jordi Roca, que han viatjat al país i reconeixen en els seus plats la influència coreana, van exaltar els beneficis del jang al costat de Sang-Hoon Degeimbre.

Joan Roca i Quique Dacosta, acostant a la nostra cuina els productes coreans com el jang.

L’exotisme, gairebé fins a la hilaritat, va arribar de l’Amazònia. El veneçolà Nelson Méndez va cuinar piranya “a l’ast” i també l’aranya mona, la taràntula més gran del món: “és com menjar una nècora”, ens van dir, i tot i que semblava creïble tothom va riure…

Diuen que l'aranya mona té el gust d'una nècora.

Però més enllà dels plats cridaners, tant Méndez, anomenat com el xef xaman, i el peruà Pedro Miguel Schiaffino van demostrar que els cuiners llatinoamericans saben com ningú aprofitar un entorn exhuberant, un paradís natural i un tresor gastronòmic com l’Amazones, on “s’amaguen” milers d’ingredients desconeguts per la majoria. I no és només per l’Amazones. En el cas del Perú, la seva orografia i els recursos naturals que posseeixen, combinats amb la tradició i la visió dels seus cuiners (entre ells el ja mediàtic Gastón Acurio), els situen a les portes d’un boom mundial.

Postres revolucionàries i pans reivindicatius

Són el germà petit, però no menors i van fer un crit d’atenció a MF2012. El nom destacat, el de Jordi Roca que va presentar a l’espai Dulcefusión les seves creacions, juganeres i molt elaborades, tant en la forma com en el fons. Van entusiasmar les explicacions de Roca explicant unes postres ja mítiques al Celler, inspirades en un gol de Messi, tot i que es tractava d’un auditori a Madrid i era justament el dia d’un Barça-Madrid… I en un escenari on semblava que tot era possible, Roca i la mexicana Amanecer Ramírez (part de l’equip del Celler de Can Roca) van presentar unes postres fetes a partir del mole, mentre que el gastrobotànic Rodrigo de la Calle va fer postres amb tubercles… La xocolata la van posar altres dolços cuiners, tot i que destaca la del pastís dels 10 anys de Madrid Fusión del mestre Paco Torreblanca.

El gran pastís d'aniversari dels 10 anys MF2012, obra de Paco Torreblanca i portat per les desenes d'estrelles Michelin assistents al congrés.

Però per revolució, la que abanderen els grans defensors de “l’aneguet lleig” de la gastronomia: el pa. Però és que “el pa és vida!!!” proclamava Anna Bellsolà, propietària i ànima del forn Baluard de la Barceloneta. Per sort, professionals com ella estan “recuperant el gust del pa”, el gust d’un pa tan complicat de fer però tan maltractat com la baguette que per Bellsolà és el més complexe d’elaborar (al seu forn triguen entre 16 i 17 hores en produir una barra d’aquestes!).

I el vi… espera una revolució?

Per començar… cal menys enologia i més biodinamisme? O és la biodinàmica només una moda, la última bandera per enarborar i una tècnica de màrqueting? El debat, que es repeteix constantment, també va ser present a Enofusión.  El gran defensor dels vins biodinàmics va ser Nicolas Joly, un messies, precursor i fins i tot ideòleg de l’agricultura biodinàmica aplicada a la viticultura. Convençut que la vinya sent, va assegurar que “la qualitat en el vi, és com la música: està l’instrument que és el terrori, el viticultor que és el músic i l’acústica que és la biodinàmica. L’harmonia d’aquestes tres coses pemet evitar la tecnologia”. Aposta per un enòleg que només supervisi i “no faci d’alquimista” i per una agricultura que ajudi la vinya “a ser ella mateixa i no a ser obesa” i adverteix dels perills del negoci actual: només si aconseguim tancar a l’ampolla l’originalitat de la varietat, el clima i el terroir seguirem endavant i no tindrem competència”, del contrari augurava un futur negre al vi en massa fet a Europa. Provocador i càustic, Joly va explicar que hi ha dues maneres d’aproximar-se al vi, amb el millor del millor que és “cirurgia estètica” o vient la bellesa sense passar pel quiròfan: “i la primera qualitat d’un vi és la veritat”. No puc dir, però, que tots els vins catats durant la xerrada seguíssin aquesta màxima… I l’endemà, enòlegs de renom com Telmo Rodríguez van renegar justament de l’enologia entesa com a tècnica que canvia la característica dels vins. I va ser clar… sembla que aquí el tamany sí importa i va apostar per la recuperació de les bodegues antigues i la viticultura artesanal que ha estat substituïda en moltes àrees per la industrial.

La sala de cates d'Enofusión va estar sovint plena a vessar.

Sorprenent la cata de sumillers d’una empresa de distribució de vins. Busquen i remenen entre les bodegues per trobar vins que després vendran als restauradors i ens van descobrir el que ells van denominar “petites joies”: un escumós rosat del Penedès a 1’85 (+iva) de preu de cost o un sauvignon blanc (guanyador del premi al millor del món d’aquesta categoria) per 5’90 euros (+iva)… i tots dos de qualitat, tanta, que alguns especialistes a la sala haurien pagat per ells fins a cinc vegades més. Però jo em preguntava, a quin preu arribarà al consumidor, ja sigui en ampolla o en copes?

A Enofusión, el sector va posar sobre la taula els dubtes del sector, on és i on vol ser, com afronta la crisi… I preocupa molt que els joves no acabin d’entrar en el món del vi; la resposta, va quedar clar, és complexa (i torno a preguntar-me si no ajudaria posar preus més competitius als resturants, on es troben ampolles al doble del que paguem a la botiga, és a dir, molt més del que paga el restaurador… o algun dia, joves i no tant joves, acabarem portant-nos el vi de casa, com fan en restaurants de NYC). Sigui com sigui, els joves viticultors, acompanyats del seu pares (famílies com Barbier o Remírez de Ganuza) en una de les taules del congrés, es van mostrar més aviat continuïstes en l’elaboració: evolucionar sense mirar la tradició és impossible. Més enllà dels debats, Enofusión va ser una oportunitat de categoria per catar molt, des de biodinàmics, a la tradició dels pazos, xeresos, portos i altres descobriments.

Somiar, arriscar, innovar: conceptes de sempre que són revolucionaris

Martin Berasategui, que va rebre el merescut homenatge d’alguns dels seus deixebles convertits ja en cuiners de renom, diu que sempre ho ha tingut clar: “la vida plena de projectes és la via per la ‘xispa’ de la vida”.

MF2012 ha exposat aquest esperit del món gastronòmic, el que somia, arrisca, innova, busca l’excel.lència… però que tampoc –el contrari seria absurd– oblida el negoci. Una empenta i una creativitat, que es valoren més que mai en els temps que corren, i que ens conviden a obrir, un cop i un altre, “les portes del futur”. Hi entrem?