Evocació del Nadal: tradició, crisi i modernitat

3 des.
S’apropen la festes nadalenques amb els seus tiberis i em pregunto quantes famílies o a quantes llars en aquestes dates es preparen encara els plats nadalencs tradicionals. Em pregunto sí amb la crisi molts canviarem els nostres hàbits i quins seran els productes estrella d’aquest Nadal. Si el peix i el marisc, a mesura que s’apropi el dia, anirà pujant de preu, fenomen tan tradicional com els arbrets i el serrellet. Em sembla evident que cada vegada amb més freqüència, hem anat abandonant els menús tradicionals d’aquests dies i a mercè d’un món cada vegada més petit, verbigràcia de la tan esbombada globalització, hem anat incorporant ingredients aliens i abandonant els més propers i típics. Suposo que també influeix que cada vegada tots som més cosmopolites, o això ens creiem, ja que això del cosmopolitisme amb les coses del menjar pot portar-nos a fer el més gran dels ridículs; tots hem viatjat una mica i en general aquest país (sigui el que sigui) ha progressat prou en tots els àmbits, com perquè també es noti en els hàbits gastronòmics. Així que omplim les nostres taules nadalenques de foie gras, poulardas de Brest, trufa, becada, i un llarg etcètera de productes cars, i que per Nadal encara ho són més, que abans ni sabíem que existien. Simptomàtic del que us explico és l’aparició del panettone, producte nadalenc tipícamente italià, fa ja uns anys i que molts van pensar que seria una moda passatgera, però resulta que ha passat el temps i com explica José Carlos Capel en el seu post d’ahir, ha vingut per quedar-se junt amb el torró i el massapà.
Personalment, fa una eternitat que en Nadal no menjo l’escudella i carn d’olla i el capó farcit tan típics de Catalunya. Crec que l’última vegada que vaig veure una taula de Nadal tradicional va ser en la meva infantesa, potser fa més de trenta anys, en els dinars nadalencs a casa dels meus avis paterns. Regentaven un modest hotel, l’Hostal Neutral, en el número 42 de la barcelonina Rambla de Catalunya, just a sobre de la camiseria Windsor. L’hotel va funcionar fins a l’octubre d’aquest any, encara que ja operat per la gent a qui el meu avi va traspassar el negoci quan es va jubilar. Doncs bé, els menjars de nadal al menjador de l’hotel són el meu primer record d’un gran banquet. El menú invariablement cada any era el mateix: l’escudella i carn d’olla, safates i safates de llagostins amb dues salses (maionesa i salsa rosa, que en aquell temps havia de ser el no va més), i que era la concessió cosmopolita i pija dels meus avis, i finalment el pollastre rostit a la catalana típic de Nadal. De postres, els tradicionals torrons, encara que com la meva àvia era molt llaminera, sempre hi havia algun gelat o pastís. Tot aquest empatx venia precedit d’un aperitiu, com no podia ser d’una altra manera. S’ajuntaven per a l’ocasió, mentre tots van ser vius, més de vint persones, i preparar tot allò hauria estat impossible si no hagués estat perquè tot es feia a la cuina de l’hotel. Recordo que sempre que anava a veure els meus avis, durant molts anys de la meva vida cada diumenge, sempre que podia m’escapava i anava a la cuina. Em fascinava la cuina enorme i poderosa com una locomotora, en la qual sempre hi havia alguna olla al foc, feta de ferro i que funcionava amb carbó que algun dels ajudants del cuiner alimentava amb una pala. En un racó, una cuina convencional de gas, en la qual el meu avi preparava la millor crema catalana que he menjat a la meva vida. Quan ell no em veia anava a la cambres frigorífiques amb portes de fusta i les obria a la recerca d’una gran llauna de melmelada de préssec en la què ficava el dit, i amb la què la meva àvia em preparava brioixos que untava amb mantega. Recordo el terror que em produïen els lluços sencers que el meu avi comprava al mercat de La Boquería i l’olor de cafè acabat de moldre allà on la meva àvia en deia l’office. Ara que hi penso, sempre havia atribuït el meu interès pel menjar a la meva mare que em va ensenyar a cuinar i al meu avi matern que em va portar als meus primers restaurants importants, però segurament va ser a la cuina dels meus avis on va començar tot. I el curiós és que no me n’havia adonat fins ara. El menjar té un poder evocador, però pel que sembla escriure’n també, a més  d’adonar-me que ja tinc una edat. Però els menjars nadalencs de l’Hostal Neutral tampoc no s’entenen, davant aquesta descomunal quantitat de menjar que avui dia provocaria la intervenció queixosa d’alguna ONG dedicada a erradicar la gana del món, sense una generació que ” Ai nen… quina gana vam passar durant la guerra”, encara que fos fals perquè els hotels i restaurants, durant la postguerra de la gana i del racionament, tenien quotes especials, i a què en certa manera tot allò venia d’una tradició i d’una manera d’entendre la vida. A casa dels meus avis tots els menjars consistien de tres plats i postres i hi havia poques concessions per a la cuina francesa, el must de l’època, i els orígens camperols del meu avi, es comptaven històries que el meu besavi esmorzava truites de vuit ous, contribuïa que el menjar del 25 de desembre fos el que era.
De totes maneres, va ser un patrimoni que va començar a perdre’s molt abans que jo em convertís en un adult. Els meus avis es van fer grans, l’hotel va tancar la cuina encara que jo continuava entrant amb l’esperança de veure-la funcionar de nou, els grans van anar morint i entre els joves ningú no va prendre el relleu. I si en alguna ocasió algun ho va fer, es va oblidar dels plats de tota la vida i va optar per variants més sofisticades i menjades en conjunt més lleugeres. La generació dels meus pares va ser, amb tota probabilitat, la primera que en molt de temps va aconseguir viure millor que els seus pares i, encara que moltes vegades d’una forma inconscient, també va ser la primera que va trencar molts dels llaços que la unien a totes la generacions anteriors. Va tenir accés a més educació, va poder prosperar econòmicament, i malgrat una dura i moltes vegades sagnant dictadura franquista, vivia en un país que començava a gaudir de cert nivell de desenvolupament. Tot això es va traduir en els primers viatges i el primer contacte i fascinació amb realitats culturals diferents. No cal dir que amb l’arribada de la democràcia i la posterior entrada en la Unió Europea, això es va accelerar moltíssim. I això s’havia de traduir també en l’àmbit culinari, en una espècie desarrolismo a la cuina.
Per això hem tots hem acabat inundant tots els nostres menús de Nadal de marisc, foies i aus del paradís. Tampoc no crec que ens puguem culpar a nosaltres mateixos de genocidi cultural. No crec que hi hagi cap poble que no sàpiga de la importància del seu patrimoni cultural, i la seva cuina popular, tradicional i festiva en forma part sense cap tipus de dubte. Moltes vegades, les tendències socials i culturals són un poderós tsunami que pot amb tot, i encara que ara estiguem en època de vaques magres, celebrarem el Nadal, i molts es diran que, qué cony, per què menjar escudella i carn d’olla amb el finolis i elegant que queda el foie, i així de passada, la meva cunyada sap el que és bo.
Per a mostra un botó. El meu menú pel dinar de Nadal d’aquest any és el següent:
Amanida de salmó fumat amb taronja i vinagreta de taronja
Rap a la marinera a la meva manera.
Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: