Fast food: I’m not lovin’ it

30 nov.

Una espléndida imatge de Christopher Boffoli

No em considero un fonamentalista del menjar sa i encara que hagi fet en aquest bloc alguna consideració sobre la qualitat del que mengem i les conseqüències ètiques de les nostres decisions alimentàries, sempre ha estat matisada amb la reflexió de que vivim temps durs i que el preu de vegades obliga a fer eleccions en les quals cal enviar l’ètica a dormir una estona. Però tot té un límit i té un nom, com sempre. El meu es diu McDonald’s, per posar-li un nom al fast food. Jo entenc que no tothom ha de fruir a la taula amb les mateixes coses de les què jo gaudeixo, perquè això és un problema d’educació i l’educació no és més que una qüestió d’oportunitats. Els que som pares eduquem els nostres fills el millor que podem perquè tinguin el major nombre d’oportunitats possibles, de saber quantes més coses millor i tenir accés a com més coses millor. Potser és un argument una mica simplista, però crec que essencialment es tracta d’això. Per tant, si hi ha algú que no s’emociona davant d’una creació de Ferran Adrià o Joan Roca, o no gaudeix amb una gamba vermella acabada de pescar serà perquè no ha tingut l’oportunitat d’educar-se en aquest sentit i no perquè tingui la sensibilitat d’una menhir. Encara que també pot ser que al final, tot es redueixi que li importi un rave, com a mi m’importa un rave la dansa, per exemple. Però no dubteu que el paladar s’educa. I en això també tenim una responsabilitat com pares. Cada un dins dels seus límits i possibilitats i el millor que sàpiga i pugui, però no pot ser que els nens d’avui en dia creguin que una hamburguesa és la que es mengen a McDonald’s i que la seva màxima experiència “gastronòmica” en aquest món sigui anar a un dels establiments de l’oncle Ronald. I no tant perquè acabin sent suns gurmets, sinó perquè comprenguin la necessitat de menjar de forma responsable. Potser hi haurà qui pensi que estic exigint massa als pares i sobretot als fills, però és la meva manera de veure les coses.

No entro a valorar les campanyes de publicitat ni el màrqueting agressiu d’aquestes empreses envers els nostres fills. Ni a opinar sobre el que signifca el fet de regalar una joguina amb la presumpta hamburguesa. Em centraré en el menjar.
L’hamburguesa pròpiament dita és una làmina finíssima de carn picada excessivament cuita, almenys pel meu gust, i a més reescalfada. Si proveu de menjar aquest full de paper càrnic desproveït de tots els altres ingredients, veureu que resulta difícil d’empassar. La textura és resseca i estellosa i si no fos per tot el que l’acompanya, difícilment comestible. A més tot és artificialment i horrorosament dolç. El sabor dolç és el més fàcil, el que menys costa que els nens, i tot Déu, acceptin i els agradi. Les salses que acompanyen les hamburgueses són dolces, les que t’ofereixen per sucar les patates fregides són dolçes (especialment dramàtic és una salsa de curri, que se sembla més a una melmelada que a una salsa especiada). Per rematar, patates fregides que una vegada ingerides el nostre organisme transformen en més sucre i un refresc que conté prou cullerades de sucre com per endolcir el te de les cinc de mig Londres fins al segle XXV. Ni rastre d’amargs, àcids, picants, salats… Un desert gustatiu, en definitiva. Al final tot acaba sent com un pastís o un pa de pessic on si hi ha algun rastre de tomàquet i enciam no es distingeix més que una massa de sabor dolça i espessida, que fa impossible discriminar cap sabor individualment. I el pitjor és que és igual que demanis un Big Mac o una McRoyal Deluxe. Tot té el mateix gust.

Pòster del documental de Morgan Spurlock

Dietéticament, no cal dir res del que pot representar una dieta basada en aquest tipus de menjar. Als que no ho hàgiu fet, us recomano que vegeu el documental de Morgan Spurlock, Super Size Me. Spurlock menja durant trenta dies exclusivament en establiments McDonald’s per esmorzar, dinar i sopar. Accepta, sempre que li ofereixen, la mida extragran. Comença sent un home sa i sense excés de pes i els metges no creuen que l’experiment que iniciarà representi cap risc. Doncs bé, molt abans d’acabar, els metges que el controlen li aconsellen que abandoni: té el fetge fet un fàstic i els nivells de colesterol a l’Everest, entre altres virgueries. Òbviament no hi ha ningú que basi la seva alimentació exclusivament a Big Macs, però hi ha un tal Don Gorske, que apareix al documental, que ja se n’ha menjat 25.000 al llarg de la seva vida i de moment continua viu i amb una aparent bona salut. Encara que és evident que malmetre’s la salut i tenir excés de pes, això d’estar gros ho sé per pròpia experiència, es pot aconseguir sense dinar en establiments McDonald’s, com ho és que en aquest tipus d’establiments es pot demanar aigua i no refresc, amanides i no patates fregides. Però no crec que la seva clientela habitual vagi a McDonald’s a menjar amanida i beure aigua, no?

I tot aquest arsenal a preus de riure. Bé, o no tant, ja que en termes de relació qualitat preu a mi em sembla caríssim. Un menjada tipus surt per entre cinc i sis euros per persona. Amb aquesta quantitat es compren aproximadament tres quilos de bons tomàquets per dir alguna cosa. Però en termes absoluts és barat. El tabac és car, els que fumem ho sabem bé. I per què és car? Doncs perquè així s’espera desincentivar el seu consum, especialment entre els joves que són els que més acusen un preu elevat, i d’altra banda s’espera poder pagar els costos socials i econòmics del tabaquisme (uns 17.000 milions d’euros). Gran part del preu del tabac són impostos (taxes) que van directament a finançar la Seguretat Social.

Un Big Mac

No penso comparar el tabaquisme amb el consum de fast food, no seré tan demagògic, ni tan sols amb l’obesitat. Però no oblidem que aquesta representa un 7% de la despesa sanitària a Espanya (uns 2.500 milions d’euros anuals). Tampoc no em sembla una ximpleria, la veritat. I una mica hipòcrita, si se’m permet. No és que proposi una taxa antiobesitat per als McDonald’s, Burguer King i Kentucky Fried Chicken d’aquest món, ja que llavors la llista seria la cançó de l’enfadós, però tots hauríem de reconèixer, aquestes empreses les primeres, que oferir el que ofereixen al preu que ho fan té un impacte en la salut de la població. Si fos més car, seria menor? Probablement, no perquè hi ha una part d’educació del gust i del paladar que també juga un paper important. Però milloraria si la qualitat complís uns mínims i sense modificar els preus o no ho fessin bruscament, McDonald’s (la marca comercial més rendible en els EE.UU en els últims deu anys) i companyia reduïssin els beneficis. Impossible ja ho sé. No sóc tan ingenu.

Després de tota aquesta diatriba, pensareu que ni que m’amenacin amb tot el foc dels inferns poso els peus en un local de fast food i que els meus fills no han tastat en la seva vida un Happy Meal. Mentiria si digués que això és efectivament així. Però en aquest cas, McDonald’s és la llaminadura que se li dóna a  un nen de tant en tant. Afortunadament menjen de tot, a casa i a l’escola, malgrat ser petits saben gaudir del menjar casolà, van a restaurants i gairebé sempre aconsegueixen no calar-los-hi  foc i per tant tampoc no passa res per anar un dia a McDonald’s. Ells són nens i els seus pares no són uns monstres. El que ho passa malament sóc jo. I gana, passo molta gana.

Una hamburguesa de La Royale, molt més apetitosa, no?

Però per acabar, vull reivindicar l’hamburguesa. No la de fast food, clar. A més està de moda, és tendència. L’hamburguesa és bella! No hi ha res dolent en una bona hamburguesa feta amb carn de qualitat, ni que vagi dins d’un panet fet amb farines de veritat i acompanyada de qualsevol ingredient que se’ns ocorri, mentre sigui bo. Fins i tot patates fregides, si estan fetes en un bon oli d’oliva. I al final tampoc no té perquè ser tan car. I us deia que l’hamburguesa és tendència i està de moda perquè en molt poc temps a Barcelona, cuiners de renom han obert hamburgueseries. Xavier Pellicer, xef de Can Fabes, ha obert el Santa Burg al barri de Sants. L’hamburguesa bàsica, 150 grams de carn de bou Dry Aged, costa 5,80 euros. Oriol Rovira, cuiner d’Els Casals a Sagàs, ha obert la bocateria Sagàs junt amb el grup Sagardi, a Pla de Palau. Hi ha entrepans per 8 euros. Paco Pérez assessora l’hamburgueseria La Royale, a la plaça del Camp. I finalment, El filete ruso, a Enric Granados ofereix fins a 14 tipus diferents d’hamburgueses, fins i tot per emportar com també fa el seu restaurant germà, La Burg, al passeig de Sant Joan Bosco.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: