Pinya rostida Pomposa

12 nov.

La "Piña Pomposa". Només li manca el parasol hawaià

Sé que molts em condemnaran als inferns més tenebrosos per aquest post.  Jo he sopat dues vegades a Arzak (sabieu que hi ha un restaurant Arzak a Egipte?). De la primera ja fa deu anys i de la segona en  fa quatre. La primera vegada la recordo com un dels millors àpats de la meva vida en un restuarant d’aquest nivell i va motivar que hi volgués tornar, a més d’assegurar a tot el que em volgués escoltar que Juan Mari Arzak era a la cuina el que Eric Clapton a la guitarra elèctrica: Déu. La segona va ser sens dubte, una de les pitjors experiències gastronòmiques que he viscut, sempre tenint en compte que parlem d’un restaurant tres estrelles Michelin. El millor va ser el vi. Un excels Artadi Pagos Viejos (no recordo l’any), i això que jo no sóc gaire donat als Rioja.

D’aquesta segona visita, que en acabar la vetllada em va omplir de profunda tristesa, hi va haver diversos plats que podrien perfectament aparèixer en aquesta categoria que he anomenat Frikifood. Recordo un rap al bronze, per exemple, que em va deixar perplex, ja que no vaig entendre perquè un rap absolutament sensacional com aquell (com a producte) calia posar-li aquella capa de bronze comestible, que a més de no aportar-li res gustativamente, almenys a mi, em produïa un autèntic rebuig visual. I això és important, perquè el menjar també entra pels ulls (sinó, per què els xefs posen tant èmfasi en les presentacions dels seus plats?). En canvi de la meva primera visita, fa una dècada, recordo un plat memorable, el llobarro amb vieires i cendra de porros, que el seu simple record encara em fa plorar d’emoció i enyorança i que al seu autor li va valer tots tipus de lloances i elogis, absolutament merescuts. Segurament el que va succeir és que jo no vaig entrar en el que proposava Arzak amb aquell menú, en vista de la alegria i satisfacció que mostraven la resta de comensals que hi havia aquella nit al restaurant. Estic disposat a admetre això, però fins que arribarem a les postres que ens ocupen: la pinya rostida pomposa.

L’ingredient base del plat és una pinya que neta de pell, ulls i cor, ha estat adobada amb menta, orenga, farigola, gingebre, regalèssia en pols i claus d’olor, i travessada amb una beina de vainilla. Es cuina en una graella de carbó. La fruita va acompanyada d’una pinya colada que porta 45 g. de llet, 40 g. de nata, ½ litre de suc de pinya, 60 g. de rom anyenc i ½ llauna de Coco López. Els ingredients s’introdueixen en una batedora i es barregen per obtenir el còctel. La presentació del plat consisteix en la pinya rostida napada amb part del combinat, i a la qual acompanya un vas en què s’afegeix a més del còctel de pinya colada, gel sec, que a -80ºC reacciona amb la proteïna de la llet produint un desconcertant efecte bombollejant. Aquesta descripció del plat està treta del blog Garbancita. I+D en mi cocina, excepte l’adjectiu “desconcertant” que és meu, ja que a ella li va semblar “preciós”. Res a objectar d’altra banda.

Això ja va ser massa per a mi. I què ningú no m’acusi de no estar acostumat a aquest tipus de mordernors. Fins aquell dia, jo ja havia anat unes quantes vegades a menjar a  elBulli i estava més que assabentat del que podia ser un menjar en un restaurant d'”avantguarda”. El que passa és que allò no em semblava d'”avantguarda”, em semblava de riure. Em va resultar desagradable tot aquell fum i aquelles postres que semblava un combinat tret d’algun d’aquests bars pseudo hawaians que encara hi ha a Barcelona (no sé si altres ciutats tenen aquesta sort). Per Déu però, si no recordo malament, fins i tot me’l van servir amb un d’aquests parasols que posen als còctels tropicals ! La veritat és que no he trobat cap imatge de les postres amb aquest ornament, per la qual cosa pot ser que la meva memòria em traeixi, però juraria que va ser així.

Vull creure, i molt em temo que no m’equivoco, que Arzak no pretenia més que fer un divertiment, una mica de playfood que crec que li va sortir més aviat molt trashfood. No tinc res en contra del sentit de l’humor a la cuina. Ni en la cuina ni a cap altre lloc. De fet, sóc una de les persones amb més sentit de l’humor que conec, modèstia a part. Però em sembla que en aquesta ocasió al bo d’en Juan Mari se li’n va anar l’olla, i mai millor dit. Encara que, potser al cap i a la fi, aquest post no sigui també més que un divertiment i una mica playblogging, encara que potser m’hagi sortit una mica trashblogging.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: