Boom de la gastronomia espanyola? De veritat? No fotis!!!!

2 nov.

Boom, boom, boom

Quan sento parlar del boom de la gastronomia espanyola, de vegades penso si aquest boom es dóna realment en termes gastronòmics o es dóna més en termes culinaris, per la qual cosa s’hauria de dir que potser hi ha un boom de la cuina espanyola. Però ja que l’efervescència arriba a altres terrenys, com per exemple al món del vi, molts s’entesten a parlar de boom de la gastronomia espanyola. Però jo segueixo amb els meus dubtes. Moviment n’hi ha: es parla i s’escriu molt sobre gastronomia, cuina, vins i cuiners, i probablement aquest mateix bloc en sigui una mostra, doncs fins i tot uns indocumentats com nosaltres s’hi atreveixen. I de la mateixa manera que tot espanyolet de bé porta un polític, un entrenador de futbol i fins i tot un lampista dins, tots ens hem convertit en brillants crítics gastronòmics. Però, ¿és el mateix un crític gastronòmic que un crític de restaurants? La gastronomia és el mateix que la cuina? Hi ha un interès real per la gastronomia o més aviat pels cuiners i els restaurants, i sobretot per determinats cuiners i restaurants?

Jo més aviat crec que el segon. Hi ha un gran interès per determinats cuiners i els seus restaurants, més que un interès per la gastronomia. I la cosa té el seu qué, ja que la gastronomia té a veure amb la cultura, i l’interès per determinats cuiners i per anar a segons quins restaurants té molt a veure amb l’esnobisme. És a dir, pols oposats. El que em preocupa és que arribi un punt en què la diferència entre un cuiner i Belén Esteban es difumini. És el que té això dels boom.

És a dir, que potser el que de veritat estem vivint és l’ascensió a l’star-system estatal d’uns personatges que fins ara havien estat absents en aquest país on la fama era propietat de folklòriques, futbolistes i toreros: els cuiners i cuineres. No de tots, és clar, però sí d’alguns. Però en tot cas una cosa molt allunyada d’un boom realment gastronòmic. I la pregunta ara és, i tot això per què o de què serveix?

Molts em diran que la cuina espanyola és ara mundialment reconeguda, bé deixem-ho en internacionalment, i que els nostres professionals més prestigiosos són els més sol · licitats per la premsa especialitzada i no especialitzada de mig món, i que se’ls demana que obrin restaurants des de Tòquio a Dubai . I jo, pesadet, insisteixo. És això un boom gastronòmic o un boom mediàtic? Jo ho tinc clar.

¿S’obren més restaurants de menjar espanyol al món ara que abans? Parlo de cuina espanyola de veritat. És probable. I que tal estan? Uns amics meus han estat no fa molt en el restaurant de tapes Jaleo de José Andrés a Washignton, i em van explicar que era bastant lamentable. Això sí, van haver de reservar abans de sortir de Barcelona, ​​perquè d’una altra manera hagués estat impossible. Però de debò es coneix més ara que abans el salmorejo, els callos amb cigrons, els potatges, el fricandó, l’ànec amb peres o naps, al món? Jo crec que no. Es coneix a Quique Dacosta, Santi Santamaria (en pau descansi), Berasategui, Arzak, Ruscalleda, i per sobre de tots, a Adrià, i molts ja eren coneguts abans d’aquest suposat boom.

I si en lloc de mirar per a l’exterior mirem cap a l’interior, la situació tampoc és molt millor. ¿Tant soroll perquè està servint realment? El boom gastronòmic que diuen alguns que vivim, serveix perquè la gent reclami o fins i tot es preocupi per, per exemple, aconseguir un pa de qualitat, o ens seguim conformant tots amb aquest pa congelat que als forns es limiten a descongelar? No crec que hi hagi una preocupació real per recuperar i conservar processos tradicionals, cultius típics de productes autòctons, entendre que determinades preparacions són un patrimoni cultural i que això sí que és gastronomia. Potser, i per dir-ho en termes shakespearians, Much ado about nothing

I enmig de tot això, un exèrcit de crítics gastronòmics, professionals i no professionals, que com diem en català “fan el brou gros”, i no paren de donar lliçons i dir i insistir que vivim el millor moment de la història de la gastronomia espanyola. Crítics que són autèntics esperits lliures, ja que aquí no tenim una Association of Food Journalists. No, aquí tenim la Real Academia de Gastronomía, que vistos qui són alguns dels seus membres, és com si en el consell d’administració del Banc de Santander s’asseguessin Els Chunguitos o les Azúcar Moreno. I tots parlem, escrivim i opinem. Jo he arribat a la molt personal opinió que molts dels que critiquen a Ferran Adrià, crítics i profans, mai havien estat a elBulli, però el fabulós és que molts dels que el lloaven tampoc. Simplement segueixen el corrent.

Llavors, què ens queda? Doncs al meu entendre, una cosa que no és gens menyspreable, perquè vegeu que no ho veig tot negre. Que a nivell creatiu, alguns dels nostres millors professionals s’estan situant entre els de més prestigi i reconeixement, i que sens dubte molts d’ells són una referència per als professionals d’altres països, i a més amb tot mereixement. Els nostres xefs són el present i potser el futur de l’alta cuina, com el seu dia ho van ser els seus col · legues de França, encara que potser d’aquí a 10 anys estiguem parlant del boom de la gastronomia kurda. Però parlar per aquest motiu que hi ha un boom de la gastronomia espanyola, és que ni de conya vaja.

Així que si us sentiu presa d’un immens frenesí per tant com ens parlen tots de tant boom, i sortiu una d’aquestes nits a sopar, que la sort us acompanyi i poseuvos el casc, que una altra cosa que tenen els boom és que al final exploten .

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: